L’Associació de Sinestèsics de Vilafestuc

L’Associació de Sinestèsics de Vilafestuc és una de les més antigues del poble. La seva funció és «l’estudi de la sinestèsia i la seva propagació, així com ajudar els sinestèsics a conviure amb l’entorn». La sinestèsia, segons el DLC, és quan es tenen experiències sensorials que produeixen una percepció o ressonància secundària en d’altres sentits. Durant molts anys els sinestèsics eren vists com a micos de fira i ara s’han convertit com a objecte de curiosos estudis neurològics. Encara ara els sinestèsics pateixen la desinformació i la ignorància, especialment a l’escola, on mestres mal formats, ho confonen amb una malaltia mental.

L’ASV té la seu just al costat de l’ajuntament. L’edifici, anomenat popularment l’Ateneu dels Encreuats, actua com a veritable seu de vila. Diuen que el seu fundador de la ASV, Ramir Tucfes, fou un sinestèsic complet: olorava els sons, sentia les textures, notava els sabors, assaboria els colors i veia les olors. Ramir era una persona excepcionalment racional.La llegenda explica que a l’estiu del 1909 li caigué una poma al cap i en comptes de sentir dolor a la testa assaborí un gust agre i que a partir d’aquell moment gastà tota la seva fortuna a entendre el perquè. Es feu construir un edifici sencer seguint els cànons estètics del noucentisme, amb grans columnes que cobrien la portalada i un rebedor completament simètric, des d’on inicià l’aventura de la nova associació.

L’ASV s’hagué d’exiliar completament durant la guerra del  pistatxo i no fou fins al retorn del govern legítim quan pogué reprendre  la seva activitat als locals originals del poble. L’associació conté més de 500 socis i un miler de col·laboradors  espontanis, molts dels quals tenen ressons de sinestèsia: com per  exemple el que associa les persones amb òperes del segle XVII, o aquell  que percep la informació binària que es transmet a través de la  telefonia mòbil. Algunes veus han qualificat l’associació com a poder fàctic de la vall, però ells es defensen al·legant que senzillament es dediquen a la dinamització cultura i organitzen concerts de textures, lectura de sons o cursos de pintura  olfactiva per a tothom, sense exclusió.

Recentment han incorporat, no sense polèmica, un grup d’ajuda als escriptors que abusen de la sinestèsia com a figura retòrica. Amb paraules de l’actual presidenta Maria Antònia Tucfes, «un ús massa intensiu de la sinestèsia en la literatura és perjudicial pels lectors siguin o no siguin sinestèsics naturals. Intentem que aquests escriptors aprenguin a contenir les ànsies de convertir els l’entorn en sentiments vagues, però més fàcils de descriure. Però el primer que han d’entendre és que són addictes.»

‘Els jugadords de whist’ a Vilafestuc

Valoració:

Autor:Vicenç Pagès Jordà

ISBN-13: 9788497874410

Publicat per: Edicions Empúries

Data de publicació: 2009

COMPRA PRÉSTEC 1 PRÉSTEC 2 FACEBOOK

Feia dies que no posava els peus a la Llibreria d’en Dèdal. Sóc d’aquells lectors que després d’un llibre bo cauen en la desorientació. Intento agafar una o altra novel·la, provo sort amb l’assaig i fins i tot , en un  moment de desesperació, no penso si la poesia em recollirà. Doncs això, que feia dies que no trobava una lectura decent. La llibreria, en moments així, se’m presenta desordenada, excessiva i fins i tot amenaçadora. És per això que vaig restringir la meva recerca en les lleixes més properes al taulell, on hi descansen les últimes novetats. És així com m’arribà <<Els jugadors de whist>> de Vicenç Pagès Jordà a les meves mans. La primera impressió, s’ha de reconèixer, no era bona. Una novel·la massa gruixuda que intuïa, portava molta palla per acabar sense explicar res. Tampoc hi ajudava que l’haguessin recomanat  a la ràdio. Sóc d’aquells propensos a no fer cas de les recomanacions directes. [Quina incoherència, quan precisament escric una recomanació del llibre]. Però el fet d’estar ambientada a Figueres i que utilitzi una paraula com Whist – que em deia no sé què- em va fer decidir a llegir-me-la.

Llegeix la continuació »

Crònica d’una manifestació

Fa quinze dies la Margalida Codonyac va aparèixer davant les càmeres de TVFestuc per informar-nos d’un fet trascendental: Un tribunal constituït havia retallat els drets dels catalans – és a dir el nostre – per decidir com seria la nostra terra – és a dir Catalunya. Vam quedar consternats i de seguida es va iniciar un diàleg constructiu sobre quina havia de ser la reacció dels vilafestucans davant d’aquesta ignomínia. El diàleg va durar el temps que la Margalida trigà a finalitzar la notícia. Vilafestuc es manifestaria.

Així doncs, el divendres passat, una delegació ben lluïda de la vila emprengué un farragós viatge amb la tartana, autobús de línia, tren i metro fins al cor de la ciutat de Barcelona per reclamar allò que ens pertany. Mitja hora abans vam plantar el camp base en una posició estratègica, entre Catalunya Ràdio i el monòlit de l’encreuament de Diagonal i Passeig de Gràcia.

Quan diem què ens pertany no parlem d’una administració propera, una vegueria pròpia, que ens permetés crear una xarxa comarcal eficient. Tampoc no ens referim a gestionar els nostres impostos, a invertir en allò que considerem necessari i no haver de mendicar a cada nou projecte. Ni tant sols volem esmentar el dret de respectar la nostra llengua, la nostra manera de dir les coses, de veure el món. No parlem de res d’això però parlem de tot: perquè això és el que ens fa com a poble, com a comunitat i sí, com a nació.

Perquè si el tribunal no accepta la nostra sobirania vol dir que no som espanyols. I si no som espanyols, què hi fem aquí?

Una hora després de començar la manifestació seguíem al mateix lloc. La senyora del nostre costat encara no havia aconseguit identificar l’origen del nostre dialecte, però havíem entaulat una bona conversa. La família de davant nostre ja no sabia què fer per distreure la nena petita i les adolescents del darrera s’entretenien buscant famosos entre la multitud.

Sigui quina sigui la democràcia que regeix un estat aquesta es basa en una idea sorgida de la revolució francesa i la independència dels Estats Units d’Amèrica. La sobirania popular. Aquesta sobirania s’expressa cada quatre anys en eleccions representatives, directes o indirectes. Però quan la sobirania decideix canviar les regles del joc. Son les regles que canvien. L’estatut era una actualització de les regles preestablertes. Només els catalans podíem decidir si el volíem o no. Els nostres representats (escollits en sobirania popular) havien negociat quina era aquesta expressió popular. Alguns pensàvem que era massa tova i d’altres creien que era massa radical, però després d’un referèndum la discussió s’ha acabat: aquestes eren les noves regles del joc i fins al proper canvi.

Ja havien passat dues hores i mitja des de l’inici de la manifestació i semblava que els carrils laterals de Passeig de Gràcia permetien moure’s. Ens vam creuar amb les associacions que han donat suport a la manifestació: Gitanos dels Països Catalans, Occitans, l’Òmnium, Geganters, la gent de les Terres de l’Ebre, Geganters, Grallers i Castellers indefinits. Tothom aplaudia, tothom cridava indignat, tothom feia cara de felicitat. Érem molts, no ens poden ignorar.

Però aquesta manifestació no només és contra el tribunal. Quinze dies per decidir un lema tant genèric com <<Som una nació, nosaltres decidim>>, una picabaralla per qui controlava la capçalera d’una manifestació que des del principi no era dels polítics, sinó del poble. Quin símbol més poderós que la capçalera política del davant s’hagués de dissoldre per excés de multitud! Fa massa temps que aquesta classe dirigent viu immers a les seves pròpies cabòries, de si guanyarà o no guanyarà les properes eleccions. I el país que tindrem d’aquí trenta anys què?

A les nou del vespre vam reprendre el nostre camí a casa: metro, tren, autobús de línia i tartana per arribar ben entrat el migdia de diumenge a casa. Però abans havíem cantat els Segadors i sí, fins i tot havíem xiulat alguna bandera espanyola que s’alçava en balcons de Gran Via. La massa ens emborratxava de joia, i tot i el cansament evident no podíem parar de somriure, de cridar i d’aixecar la nostra ensenya a cada vianant. El diumenge vindria una ressaca suau, fins i tot aquell petit mal de panxa del vespre es feu més passable assegut davant el televisor tot pensant que dissabte vam fer nació de la bona i que diumenge simplement era nació banal. Diumenge, al bar de la plaça major tothom ens demanava la nostra opinió. S’havia escampat el rumor d’un linx que havia vist quatre gats a la manifestació i els que s’havien quedat a casa patien pel bluf… però no. Dissabte vam fer la feina ben feta, i els molts que érem allà ho sabem. Vam tranquil·litzar-los. Aquesta manifestació ens ha donat aire, força i ha posat el comptador a 0. Des del dia 10 de Juliol, tornem a començar.

Però que no es pensin els polítics que els hem donat un xec en blanc. Ni els que manen ni als que aspiren manar. Això és un préstec. Els prestem la nostra força per tal que superin aquest escull. Si no poden, si no són capaços d’anar més lluny… d’aquí tres mesos en triarem uns altres. Però dissabte vam demostrar que la sobirania pot ser popular.

Vullunfestuc

La Plaça Major

Un raig de llum molt brillant t’obliga a cloure els ulls i a fer visera amb la mà. Ets a la cantonada de la plaça Plaça Major.  Mires davant teu i veus com el carrer dels llimoners s’enfila amunt i desapareix direcció Castellfestuc, ara convertit en la Pujada al Castell. Per un moment penses en desviar-te i pujar amunt, però estàs cansat d’un viatge tant llarg i tens ganes de dutxar-te. Travesses la plaça seguint la seva diagonal. Arrel de la suma dels dos catets al quadrat. Al bell mig els dos festuquers que presideixen la plaça t’ofereixen la seva ombra i amaines el pas. Sempre t’ha sorprès la seva simetria perfecte, la seva exuberància. Diuen les llegendes que són dos amants que un geni condemnà a viure quiets un al costat de l’altre sense poder-se tocar mai i foren convertits en dos festuquers. Des d’aleshores els dos festuquers s’emmirallen un amb l’altre fins que el geni els alliberi de la seva maledicció i els permeti tocar-se. Sospires i penses que és una pena que el fulletó turístic parli de <<fet biològic excepcional>>, en comptes de la bella llegenda àrab.

Un petit xiulet anuncia l’arribada d’una brisa fresca que t’enxampa fabulant enmig dels dos festuquers. Tanques els ulls i et gires per assaborir aquest moment, però et trobes cara a cara amb l’Ajuntament i t’oblides del vent i dels festuquers. El mires de la mateixa manera que ho fas sempre, amb sorpresa, admiració i un polsim de rebuig. L’edifici imita totes les fases d’un festuc, des de la flor fins al primer brot que el convertirà en un arbre. Si l’haguessis d’adjectivar diries que és espectacular, brillant, exagerat i rocambolesc. Intentes, altra volta, descobrir si la ment de l’arquitecte era genial o era un dement sota el paraigües del modernisme però com sempre sospites que l’art, simplement, està sobrevalorat.

Deixes enrere els festuquers i l’ajuntament i t’apropes a l’altra punta de la plaça. Algú obre la porta del Bar que et queda el davant i sents les veus dels parroquians habituals que comenten alguna jugada de la partida de butifarra. Però la porta es tanca de seguida i les converses s’apaguen de cop. Et quedes palplantat com un estaquirot al costat d’una farola.La temptació et mana parar-te, fer un gelat, demanar per les darreres noves, però el cos reclama descansar. Mires el carrer ombrívol que contrasta amb la llum esclatant de la plaça i et decideixes.

Algú des de lluny mira com et dirigeixes a pas lent cap al carrer dels Bons Homes i com desapareixes engolit per la foscor.  Si fossis en la seva situació pensaries que has vist una escena de pel·lícula. Ella, senzillament, pensa en que no t’ha reconegut.

Oda a Espanya,

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill

que et parla en llengua – no castellana:

parlo en la llengua – que m’ha donat

la terra aspra:

en’questa llengua – pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

*

T’han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries – i els teus records,

records i glòries – només de morts:

has viscut trista.

*

Jo vull parlar-te – molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes – vida és la sang,

vida pels d’ara – i pels que vindran:

vessada és morta.

*

Massa pensaves – en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies – a morts els fills,

te satisfeies – d’honres mortals,

i eren tes festes – els funerals,

oh trista Espanya!

*

Jo he vist els barcos – marxar replens

dels fills que duies – a que morissin:

somrients marxaven – cap a l’atzar;

i tu cantaves – vora del mar

com una folla.

*

On són els barcos. – On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, – no tens ningú.

Espanya, Espanya, – retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

*

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;

que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

*

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall 1898

No s’hi pot afegir res més.