Ni la Catalunya Ulterior ni la Vall del Festuc tenen gaire presència a la CCRTV, més preocupada dels accidents de trànsit de Palencia que dels problemes festucans. És així que, aprofitant que la Margalida Codonyac tornava de les pràctiques a TV3 que vam fundar la Corporació Festucana de Ràdio i Televisió, coneguda com Televisió Festuc, per tal de promocionar la nostra vall entre els propis habitants i el nostre entorn.
L’ajuntament de Vilafestuc creiem que la nostra cadena ajudarà a reflectir la realitat des d’un punt de vista festucà, sense renunciar a la imparcialitat ni a la recerca de l’excel·lència. Així mateix, pensem que la televisió festucana pot ajudar a mantenir viu el dialecte sinusoïdal, propi de les nostres terres i en recessió degut a l’asfixiant pressió del dialecte barceloní promocionat des de la nostra.
La programació s’inicia de bon matí amb el programa Els Matins del Festuc. Programa diari de dilluns a dissabte dirigit i conduit per Margalida Codonyac i centrat en l’actualitat de la Vall de Festuc. Complementa la informació amb tertúlies temàtiques: dilluns de Literatura, dimarts d’informàtica i noves tecnologies, dimecres de Matemàtiques aplicades, dijous de Arts gràfiques, divendres de filosofia i dissabte d’història.
El migdia fem el Fes-notícies. Dirigit i conduit per Margalida Codonyac, amb especial èmfasi al punt de vista festucà.
Les tardes a TVF comencen animades amb el programa Les Tardes del Festuc. Programa diari de dilluns a dissabte dirigit i conduit per Margalida Codonyac centrat en l’actualitat de la Vall de Festuc. Complementa la informació amb tertúlies temàtiques: dilluns i dijous de xafarderies dimarts i divendres de tafaneries, dimecres de rumors i dissabte d’insinuacions.
Mentre esperem l’arribada de les notícies del vespre fem A l’Oest del Festissipi un cicle de cinema de vaquers i pell roges. Els doblatges van a càrrec de Margalida Codonyac i Pere Soliveres.
Continuem amb Notícies-tuc, el telenotícies del vespre. Dirigit i conduit per Margalida Codonyac amb articles d’opinió i entrevistes.
I acabem amb la sèrie d’èxit de l’Alqueria festuquera. La telenovel·la centrada en la vida d’una masia festucana a mitjans del segle passat, amb totes les seves aventures i desgràcies.
Des de l’oposició s’ha criticat que la CFRTV té un toc massa festucós i que s’utilitza com a promoció de l’equip municipal en detriment d’altres sensibilitats més arrelades a altres llocs de Catalunya. L’ajuntament trenca una llança a favor de la independència de la directora Margalida Codonyac i del seu equip, així com de la línia estratègica empresa per l’equip directiu.
Valoració: 
- Autor: Manuel Baixauli
-
- ISBN-13:9788482561028
- Publicat per: Edicions Proa
- Data de publicació: 2010
COMPRAR PRÉSTEC Entrevista Vilaweb
Feia temps que no hi havia tanta expectació a Vilafestuc per un llibre com la d’Espiral de Baixauli. En Dèdal ha trigat mesos a fer-lo arribar a la seva llibreria. Diu que tenia por de l’èxit de l’Home Manuscrit. De fet quan vam llegir a la portada el subtítol “De l’Autor de L’home manuscrit” vam témer que no tingués raó. Ja sacrificàvem en Manuel Baixauli a la llista d’escriptors amb un llibre i massa escriptura.
Espiral, com diu a la contraportada és un llibre de relats brevíssims (s’ha de llegir el brevíssims amb contundència), i d’una imaginació desbordant. Anem a pams. Per començar explicar Espiral és difícil. Molt. Emmarcar alguns dels textos dins del conjunt relat és agosarat. Un relat segueix la forma introducció-nus-desenllaç, encara que sigui amb cinc frases. A Espiral la forma és indiferent. Algunes històries no arriben a cinc línies, d’altres que sí que hi arriben omplen els paràgrafs amb descripcions per finalitzar amb un punt i a part interrogatiu (i ara què?). Tot i així els textos mantenen una línia de conjunt, que es converteix en típicament baixaulià: la mort, la desgràcia i un món irreal, tenebrós i a voltes cruel. Tot amanyagat amb una prosa fluïda però densa que s’harmonitza amb el que vol narrar.
Aquest conte certifica el que a la primera novel·la s’intuïa: la fantasia de Baixauli és més propera a Kafka que a Calders o Monzó. I això és motiu d’alegria, perquè fins ara sobrats de fantasia sarcàstica no havíem cultivat la fantasia agra i melancòlica. La literatura catalana ja pot mostrar un escriptor imaginatiu, críptics i foscos.
Qui hi busqui un llibre senzill i tranquil per passar l’estona o llegir entre hores que se n’oblidi perquè la seva intensitat pot arribar a cansar al lector més àvid. En canvi és ideal per aquells a qui els agrada ser seduïst per imatges poètiques i melancòliques.
Aquests darrers dies ha bufat un vent fort i sorollós de migjorn. Quan caminaves pel carrer una orquestra de clarinets, trompetes i tenores retrunyia a les teves orelles i en prou feines podies aixecar la vista per veure-hi. És el vent musical, un fenomen meteorològic únic al món.
El vent musical es deixa sentir els mesos de tardor i hivern, i aconsegueix la seva màxima potència a finals de Febrer quan assoleix pics de 100 decibels. Els vents poderosos solen xiular a les orelles o produir un só quan s’escolen pels porticons de les finestres. El vent musical, en canvi, és capaç de reproduir una cançó orquestral sencera. Alguns meteoròlegs s’han arriscat a estudiar-lo, i consideren que el congost d’Hanníbal – per on entra el vent- té una formació rocosa que transforma el vent en una cobla poblada d’instruments de vent. Els vells del poble tenen una altra explicació.
Diuen que fa molts i molts anys en Pep Ventura feu una breu estada a Vilafestuc. Mentre va ser a la vall a la recerca de la revolució que es convertiria en la sardana, un grup de vilafestucans es van entusiasmar amb la seva idea i formaren la Principal Festucana que assolí certa anomenada a la comarca. No prou contents amb aquesta fita, els joves musics festucans s’embarcaren en una gira pel país. El seu èxit fou fulgurant, tenien tants concerts que abandonaven la vall tot just entrada la primavera i no en tornaven fins que les fulles dels festuquers eren grogues. El secret darrera de tot era la potència de les seves tenores i fiscorns que aconseguien despentinar fins a la segona fila de balladors. Un octubre, però, en comptes de tornar la Principal Festucana aparagué un vent fort i sonor que tocava les melodies clàssiques de la cobla festucana. És des d’aleshores que l’anomenen el vent musical en honor al sobrenom que tenia la Principal Festucana.
Sigui certa o no la llegenda, el vent musical fa anys que fa estralls a la vall. Com aquella vegada que “Les Valquíries” de Wagner van fer trontollar el sostre de l’església, o quan en plena Guerra del Pistacho – com en diuen aquí de la guerra civil – va sonar els “Segadors” tot un mes seguit. Últimament sembla que el vent té predilecció per la música d’arrel tradicional i des de fa una setmana que bufa el “Juny” de Juli Garreta… Així que ja ho sabeu! Si mai un vent us eixorda a ritme de cobla pareu ben bé l’orella, potser us delectaren amb alguna cançó clàssica!
Valoració:
- Autor: Josep Campmajó
- Rústica sense solapes
- ISBN-13:9788493718367
- Publicat per:Amsterdam Llibres
- Data de publicació: 2010
COMPRAR PRÉSTEC FOTOS PRESENTACIÓ Llibreria 22
A Vilafestuc desconfiem dels premis, sobretot d’aquells que tenen ressò als telenotícies i diaris. Sovint, massa sovint, es premia a novel·les poc arriscades però amb ganxo comercial. Però quan una novel·la ve avalada pel Premi Just Casero, son figues d’un altre paner.
Olor de Violetes és una història difícil. S’inicia amb un grup de pescadors que troben el cadàver d’una dona al mar que ens porta per camins de la ment, però la novel·la canvia ràpidament de to i penetra a la ment enterbolida d’un intern d’un hospital mental. El pacient va desgranant els seus temors, les seves pors i les raons que l’han portat a recloure’s en un lloc com aquell a través d’un monòleg laberíntic pels camins de la seva imaginació. Pel mig, s’intercalen petits retalls de la vida d’una dona i haikus d’una llibreta roja que al final s’entrecreuaran amb el pacient.
El to del llibre és un dels seus punts forts. L’ús de la primera persona provoca una sensació de claustrofòbia i de secrets interns que et fan real el personatge. El lector arriba a creure’s part de la imaginació del malalt, i per tant part de la història. També m’ha agradat força la titulació dels capítols. Sovint aquests només s’identifiquen numèricament, però aquí formen part de la història ells mateixos. Gràcies a això i els capítols curts (de dues o tres pàgines) el llibre manté un ritme trepidant sense oblidar la profunditat de cada un d’ells. Es veu que és un llibre treballat i que se li ha passat el ribot on calia.
Molt recomanable, sobretot pels amants de les històries poètiques i d’aquells que els agrada que l’autor de llibre jugui amb ells.
Vilafestuc ha participat activament al bloc de 365 contes amb el conte Androiditis. Narra una consulta al metge i com encaixa el pacient descobrir que pateix una estranya malaltia…
Esperem que us agradi.
vullunfestuc
Per cert. Com sempre Vilafestuc ha tingut problemes amb els GPS i situa al nostre antic domini (nihil esse superfluum). No us equivoqueu, l’indret correcte és aquest. [ARREGLAT]
Si avui explico aquella història és perquè han passat molts anys i estic cansat de témer. Encara ara algunes nits veig com la lluna dibuixa la seva ombra al carrer. Encara ara em poso a suar com sento el crit del mussol nocturn. Però ara que la mort se m’acosta veig tots els esdeveniments i no els comprenc. Potser és per això que els explico aquí, per comprendre’ls o perquè algú ho faci quan jo falti.
En aquella època jo feia d’ajudant d’enquadernador de llibres. Els meus pares m’havien canviat a canvi de la promesa d’una vida millor i tot i fer una feina feixuga com a mula del meu mestre no em podia queixar. El meu mestre era un home entregat: meticulós, sever i tranquil a parts iguals. Mai no deia una paraula de més ni tampoc una paraula de menys. Vaig estimar-lo i sé que d’alguna manera ell també m’estimava. Solíem fer algunes visites als pobles al voltant del nostre a la recerca de llibres per enquadernar o documents per restaurar. El meu mestre ja era gran i volia mostrar-me totes les biblioteques de la contrada abans que els seus peus no l’acompanyessin. Durant les excursions m’explicaves les històries de cada una de les contrades que visitàvem. De bracet a ell vaig començar els meus passos a l’ofici que duc avui en dia, el de relatador.
Però aquella vall… la maleïda vall…
Llegeix la continuació »
Valoració:
- Autor:Albert Sanchez Piñol
- Tapa Tova
- ISBN-13:9788496735132
- Publicat per:La Campana
- Data de publicació: 2008
COMPRAR PRÉSTEC
La literatura catalana és prolífica en contes. Potser s’hauria de fer un estudi perquè tants dels grans escriptors catalans s’aventuren sovint en aquesta branca de la literatura tant mal considerada. Parlo de Calders, Rodoreda, Pedrolo, Monzó i ara Sànchez-Piñol. El que sorprèn és que precisament el conte és un gènere molt desagraït. La dificultat d’escriure un conte bo és similar a la d’escriure una bona novel·la, però si el següent conte no manté el nivell ningú recorda el d’abans. Això és el que s’ha arriscat Sánchez-Piñol amb Tretze tristos tràngols.
Tretze Tristos Tràngols és el nom d’aquest recull de contes que basen la història en mals moments dels seus protagonistes. Però el resultat, des del nostre punt de vista, és desigual. Piñol és capaç de demostrar amb poca cosa la seva habilitat per controlar el ritme de la novel·la i jugar amb la imaginació del lector, però també finalitza alguna de les seves històries de manera massa brusca i previsible. A vegades sembla que tingui pressa per acabar, a vegades que no sap com fer-ho i això és de les pitjors coses que li poden passar a un conte. De totes maneres hi ha històries sublims, com la de “No compris xurros en diumenge” on trenca els esquemes de la temàtica del relat curt i aconsegueix centrar-nos en una història dura i realista que mostra les vergonyes de la societat. O el relat de l’armari – no en recordo el títol, perdoneu – que com a Pandora al Congo, demostra la seva habilitat per jugar amb la nostra imaginació.
De totes maneres, Tretze tristos tràngols té altres motius que el fan interessant. El relat curt et permet provar estructures narratives diferents, provar temàtiques: pots fer un conte oral, un joc de diàlegs, una anècdota fantàstica (a l’estil calders), etc. Pots fer terror, fantasia, quotidianitat i crítica política en el mateix recull de contes. Crec que en Sanchez-Piñol, volgudament o no, ens ensenya aquestes proves i ens apropen la seva escriptura.
És un bon llibre de contes que ens ajuda a fer més passable l’espera de la cloenda de la seva trilogia fantàstica, que dit de passada s’està fent una mica llarga.
Des de l’Ajuntament pensem que la lectura té una importància cabdal a la nostra comarca, i volíem reflectir-ho d’alguna manera simbòlica. D’aquesta manera l’equip municipal de Vilafestuc, s
‘honora d’anunciar que ha arribat a un acord amb la Llibreria “El Laberint d’en Dèdal” de la mateixa vila per tal que la Sala d’Actes sigui des d’ara la mateixa llibreria. Creiem que aquest fet ajudarà a la difusió de la literatura envoltats de la fantàstica arquitectura i fantasia d’aquest edifici singular. Els dissenyadors de vilafestuc han preparat una capçalera per la ocasió.
Esperem que els vilatans de Vilafestuc gaudeixin de la nova porta d’entrada al Laberint d’en Dèdal.
Atentament,
Vullunfestuc
25 de gener de 2010.
L'Ajuntament
|
2 Comentaris
La situació lleugerament aïllada de Vilafestuc ha provocat que al llarg dels anys hi hagi hagut poques onades immigratòries. Les primeres onada d’immigrants de Vilafestuc provenien de Barcelona. Estem parlant del segle XIX, quan els burgesos de la metròpolis s’endinsaren país endins per muntar-hi colònies. Aquests immigrants s’establiren a les colònies i la majoria ja havia marxat quan el ferrocarril quedà abandonat. Els pocs que quedaren es barrejaren ràpidament amb les nadius i avui ja no pots diferenciar-los. La majoria de cases de la Colònia Festuc tenen el nom d’aquesta època: els Ciutat, els Gironí, els Llimoner, etc.
Des d’aleshores havíem viscut amb pocs visitants. Com a màxim algun venedor de la plana llimonera, que s’allarga just passat el Congost d’Hanníbal. Aquests visitants son fàcilment identificables perquè fan pudor de llimona, pelen els festucs secs i els seus nens no tenen la pell verda. Al llarg del anys els llimonins s’han casat amb festucanes i els festucans amb llimonines. Sempre he pensat que aquests intercanvis eren necessaris per trencar l’endogàmia.
A mitjans anys trenta del segle XX un escamot de milicians anarquistes vingué al poble. Arribaren amb discursos d’un món sense amos i de ser els propis senyors, però davant de la impossibilitat d’alliberar ningú de res perquè no hi havia res de què ser alliberats marxaren a la recerca de capellans per martiritzar. Darrera seu vingueren els comunistes que deien el mateix i es comportaven com els amos. Aquests es quedaren a la vall vora de tres anys, fins que foren expulsats per un grup de falangistes que anomenaven “pistatxos” als festucs i volien que la vall fos la “vallé de los pistatxos“. No cal dir que un dia desaparegueren de la vila i mai més se n’ha sabut res. Un temps les autoritats de la ciutat els buscaren i feren batudes per localitzar-los però ningú en sabia res i aviat s’oblidà.
Des d’aleshores podem contar els immigrants de Vilafestuc amb els dits de la mà. Els anys cinquanta del segle XX vingué la família dels andalusos: els Pigtaixo, com els anomenem. Bona gent, que aprengueren ràpidament els costums locals i que fundaren el primer bar del poble: Cal Nando. Als anys seixanta aparegué la Francesa, que diuen que fugia d’una revolució del seu país. Fou la primera dona de la vall que fumava i vestia pantalons. Durant molt de temps fou la més odiada per les festucanes i la més admirada pels festucans però ara es passeja sovint amb l’àvia Angelina i quan se li pregunta perquè marxà del seu país respon: “Ai petit, ja ni me’n gecordu“.
Aquests darrers temps, però, la immigració s’ha accelerat. Els últims en arribar son dues famílies de lluny. Molt lluny diuen ells, de més enllà de Guardamar, que és molt lluny ja. Viuen a cal flequer vell i que des d’aleshores és ca’ls Fustuc, que és com ells diuen festuc. Sempre hi ha hagut temor, respecte i curiositat per la gent de fora, però el que sempre ha sorprès més als festucans dels forans és que els nens no neixin de color verd.
24 de gener de 2010.
Personatges
|
3 Comentaris
L’Ajuntament de Vilafestuc felicita al consistori barceloní pel renovat interès olímpic. No entenem les crítiques d’alguns sectors de la premsa destinats a desacreditar el govern municipal sense cap mena de pudor. De fet, l’ajuntament de Vilafestuc proposa a la ciutat de Barcelona que si la candidatura olímpica hivernal no prospera organitzi els Jocs de Primavera 2022.
De fet Vilafestuc ja ha organitzat -conjuntament amb la ciutat de Xauxa – els jocs de Primavera 2008 amb èxit de participació. És cert que no hem tingut el ressò mediàtic que s’esperava al nostre país, però van ser retransmesos en directe per a llocs tant allunyats com Ta u Ba. Han quedat per la història les imatges de l’equip xinès de trencar l’olla amb la nova estratègia de crits combinats en tres temps, o la brillant cursa d’Eudald Llamp, l’home del sac, a la cursa de sacs amb obstacles.O quan el nostre heroi local, en Ramon Espardenya aconseguí un meritori bronze a la prova d’agafar “sugus” amb la boca.
Des de Vilafestuc estem convençuts que la ciutat de Barcelona pot millorar alguns aspectes dels jocs. Segurament s’haurà de revisar la normativa de guants i botes a la prova d’estirar la corda, ja que creiem que els nous guants que imiten les potes de sargantana s’adhereixen excessivament a la corda i provoquen desajustos entre equips. I s’haurà de modificar les proves de duresa dels ous pel joc de Passar l’ou, on l’equip portuguès guanyà amb polèmica a l’últim llançament de 5 metres.
Algú és capaç d’imaginar-se la final del joc del Mocador en un Sant Jordi ple? O la final femenina de llançament de pinyol al Lluís Companys entre la russa Kalashnikova i l’espanyola Fernandez? És per això i per l’esport en general que oferim a la ciutat de Barcelona tot el nostre suport i col·laboració a la futura organització d’aquests jocs de Primavera 2022.
Visca Barcelona.
Vullunfestuc,
