El cel s’enfosqueix tot i ser a primeres hores de la tarda d’un dia d’estiu. Agafo aire amb força i pels narius em penetra l’olor d’humitat. És a punt de ploure.

És un d’aquells dies que la natura sembla que parli i els motors dels cotxes siguin xiuxiuejos de rerefons. El vent agita les fulles i tots els animals responen a la crida nerviosos.  Els ocells volen baix i refilen més aguts que mai. Els gossos, vigilants de portals, treuen el morro fora i borden sols.

La ciutat, que s’erigeix  superba els dies de sol avui somniejau. O encara pitjor, es desperta d’una ressaca, tota lletja.

Això és el que passa aquests dies, que la veu apagada de la vida ens arriba més forta que mai i ens mostra les vergonyes de les nostres ciutats. Només podem aixecar el cap al cel i invocar la pluja redemptora que allunyarà els vents podrits que nosaltres hem creat i ens permet acceptar la nostra ciutat tal i com és.…

Heu caminat durant la nit per Barcelona, quan les voreres estan buides i els semàfors canvien de color sense la concurrència de cotxes i vianants? Us heu adonat que algunes nits les faroles enfosqueixen la seva llum, que tots els sorolls nocturns callen? Si és així, segurament vosaltres també els heu vist.

Apareixen del no-res i durant uns minuts emplenen carrers al seu pas ferm i accelerat, tots al mateix ritme. No es miren mai a la cara i mantenen la mirada fixa al davant. I quan trenquen a la següent cantonada s’esfumen, desapareixen per sempre, mentre per l’altre costat del carrer, un altre d’aquesta gent apareix seguint el mateix patró.

No he aconseguit esbrinar a quina classe social s’adhereixen, ni si hi ha més dones o homes, o joves o grans. Formen un grup heterogeni amb pocs denominadors comuns. Vesteixen roba fosca, però tampoc van de negre platí. Mostren una faç sense emocions, tensada. Sempre van seriosos i res els desvia de la seva trajectòria. Algunes vegades he pensat que simplement patien algun tipus estrany de somnambulisme, però ara ja no. Sé que s’adonen de l’entorn, tot i que perd importància davant de la seva missió: El caminar …

I. 

La boira s’esvaeix poc a poc, mentre una barca apareix amb el seu barquer dret agafant el timó estàtic, com si d’una estàtua es tractés. Quasi no se sent cap soroll, només un petit xipolleig de la barca en moure’s.

Arriben a la vora i la proa pica suaument amb les pedres. Quatre peus baixen sense fer soroll, pendents del bosc. Escolten. Ningú parla i el barquer segueix plantat aguantant el timó.

Els dos homes que han baixat prenen unes bosses de dins la barca i miren en direcció el bosc que els espera silenciós. Expectant. Un calfred recorre l’espinada del barquer mentre observa els dos homes desaparèixer entre la foscor de les branques.

Espasa en mà. Enemics infinits i indetectables. Sentiment de combat, adrenalina i olor de suat. Respiració trencada i el cor a trenta mil pulsacions. Un moment quiet, espasa en mà.

Crit de ràbia i terror, avança creuant l’espasa perdent espai i lluitant contra els arbres, branques i fulles estàtiques però mortals. El teu moviment és el seu atac, la teva defensa el seu respir, el teu odi el seu odi i la teva batalla la seva victòria. Sol, perdut i aviat caigut. La …

Tot comença en un món d’herba verda, cel blau i brisa refrescant. Un món on el terreny no és massa pla ni tampoc esquerp.  Un lloc on no existeix el mar ni la neu i on els núvols, sempre blancs, deixen anar una pluja suau aquí i allà mentre van passant. Plou poc però pel que plou prou que plou.

Aquest món no té cap construcció de pedra ni de fusta ni de palla. Tampoc no cal, no hi ha cap llop. Els camins no existeixen ni les direccions, de fet ningú va enlloc perquè no hi ha un lloc on anar. Mirant a la dreta i a l’esquerra tot és al seu lloc, tot està en pau amb el seu entorn, no hi ha dolor. Tampoc hi ha algú. Respirar fort infla el pit d’aire i penetra dins els pulmons empapant el cos de la tranquil·litat que l’envolta.

Però el cor no resta apaivagat. Avisa al cap: Darrera aquest cel blau hi ha muralles, núvols foscos de tempesta i terra estèril. Fora d’aquest món tot és escandalosament injust, res és immutable ni estable. Tot violent, guerrejant.

El cap silencia els crits del cor afegint més  verd, més blau i …

Una plaça de poble petita. Unes banderoles la travessen de costat a costat transformant la imatge en un laberint de línies. A sota una llum potent i grogenca il·lumina els ballarins i la banda, que ara toca una cançó lenta de jazz. Lenta, però no trista. El baixista mou el cap d’una banda a l’altra repetint-nos que no i no. El bateria mira al mig de la plaça sense gaire interès. Quatre o cinc parelles de ball es mouen seguint com poden el ritme lent, però no trist de la balada. Tot enganxats un a l’altre. És un moment d’amor.…