El primer que fa l’Heribert Pistaquilles quan s’alça és arreglar-se el bigoti. Armat amb unes estisores i una petita navalla ajusta la llargària dels pèls d’un mostatxo poblat i grisós. Un cop se sent satisfet torna a l’habitació i tria curosament la indumentària del dia. Generalment es vesteix amb uns tirants a joc amb una americana beix sobre una camisa verda, però els diumenges s’engalana amb l’uniforme militar herència de la seva família, perquè l’Heribert Pistaquilles és descendent per part de mare de Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat.

Diuen que corria l’any 1840 quan Ramon Cabrera fugí de Morella amb un petit exèrcit i perseguit per les tropes liberals arribà a la Vall de Festuc. La vall no passava una de les seves millors èpoques. L’arribada del ferrocarril s’havia endarrerit pels elevats costos i la majoria de vilafestucans vivien en la més absoluta misèria. Les idees carlines que portava foren ben rebudes a Vilafestuc i permeteren crear la Junta Militar Carlina de Vilafestuc. A l’Ajuntament de Vilafestuc es conserva un gravat de la seva entrada a Vilafestuc pel Carrer dels Llimoners dalt d’un cavall i victorejat per una munió de vilatans. Cabrera decidí convertir la vall en el …

 Els habitants de Vilafestuc no podem dir que som gent de mar. Vilafestuc queda ben lluny de mar i fins fa quatre dies es considerava un lloc proper a l’infern, d’on els Normands, que havien atemorit la vall durant molts anys, provenien.  Per això és curiosa l’existència del Capità Festuc Barbamec que arribà al grau d’Escuder de França. Com és possible que una persona nascuda en una vila perduda a l’interior de Catalunya es convertís en Escuder de França?…

La situació lleugerament aïllada de Vilafestuc ha provocat que al llarg dels anys hi hagi hagut poques onades immigratòries. Les primeres onada d’immigrants de Vilafestuc provenien de Barcelona. Estem parlant del segle XIX, quan els burgesos de la metròpolis s’endinsaren país endins per muntar-hi colònies. Aquests immigrants s’establiren a nuclis separats i la majoria ja havia marxat quan el ferrocarril quedà abandonat. Els pocs que quedaren es barrejaren ràpidament amb les nadius i avui ja no pots diferenciar-los. La majoria de cases de la Colònia Festuc tenen el nom d’aquesta època: els Ciutat, els Gironí, els Llimoner, etc.

Des d’aleshores havíem viscut amb pocs visitants. Com a màxim algun venedor de la plana llimonera, que s’allarga just passat el Congost d’Hanníbal. Aquests visitants son fàcilment identificables perquè fan pudor de llimona, pelen els festucs secs i els seus nens no tenen la pell verda. Al llarg del anys els llimonins s’han casat amb festucanes i els festucans amb llimonines. Sempre he pensat que aquests intercanvis eren necessaris per trencar l’endogàmia.

A mitjans anys trenta del segle XX un escamot de milicians anarquistes vingué al poble. Arribaren amb discursos d’un món sense amos i de ser els …

N’Adrià nasqué durant la revetlla de Sant Joan, just quan el primer raig de sol penetrava la finestra de casa seva. Segons diu la llegenda, els nens nascuts en un moment tan assenyalat reben un do. N’Adrià el que rebé fou una boca plena de llagues. De fet, la frontera entre un do i una maledicció és més difusa del que la gent es pensa i pel pobre Adrià el seu do s’assembla més a una maledicció.

Durant tota la seva infància n’Adrià hagué de suportar una boca com un cel estrellat. Aquí i allà apareixien nafres blanques que formaven precioses consteŀlacions però que l’inhabilitaren per fer quasi res. Els seus pares ho intentaren tot per alliberar el seu fill del turment. Primer el portaren a un metge que diagnosticà que el nen havia après a parlar malament i ell mateix es malmetia la boca, així que durant un any cada dilluns, dimecres i divendres anava al consultori d’un logopeda a pronunciar “ll“, “aa“, “ggg” i “aaa“, “llaga! Ai quin mal“. I les llagues no marxaren.

Poc després anà a un altre metge que li receptà tranquiŀlitzants. El nen era …

Els De Festuc són una de les famílies més riques de la Vila. La seva riquesa prové, segons diuen, dels antics senyors de Castellfestuc, tot i que la historiografia no pot validar aquest fet. Actualment la família De Festucs està formada per dues branques: La primera, i considerada la més important, fa anys que es traslladà a Londres. Pronuncien el nom Di Fistac, i la última notícia que arribà a la vall fou un escàndol que protagonitzà l’hereu Di Fistac que aparegué a tots els diaris sensacionalistes.

La segona branca dels De Festucs es quedà a la Vall. El seu darrer hereu és en Quim De Festuc, un personatge sorprenent de la vila. En Quim de Festuc, mai s’hagué d’esforçar de res. Tot i formar part de la branca pobra de la família, les rendes que els seus pares i avis li havien deixat li donaven per dedicar la vida a la seva gran passió: la novel·la negra. En Quim de Festuc era devorador i col·lecionista de literatura del genere fosc. De fet, quan tenia 20 anys ja posseïa una de les biblioteques més extenses dedicades al gènere, i sovint molts escriptors consideraven que valia més formar part …