Les ciutats tenen regions de frontera amb el món rural. Aquestes regions  estan formades per carrers que semblen abandonats o a mig construir. La ciutat encara queda lluny, però la seva influència hi ha deixat marques. El Carrer del Ferrocarril és un dels carrers que exemplifica el que dic. El meu avi m’explicava que per allà, anteriorment hi passava el tren transfestucà, però que recordava vagament que un dia l’asfaltaren i el convertiren en un carrer més. En un lloc imprecís entre els camps de festucs un camí de sorra se li afegeix grava i més enllà s’acaba d’asfaltar i un cartell penjant d’un pal ens indica que a partir d’allà, allò és el Carrer del Ferrocarril. En un costat, una filera de pollancres delimita el curs d’un canal que alimenta els festucs, mentre que a l’altre hi desemboquen els patis i trasters d’unes casalots barats dels anys cinquanta.

Després d’uns metres trobem uns contenidors d’escombraries situats  entre pollancre i pollancre. Ningú recorda haver-hi llençat ni recollit res.  M’he preguntat per a què serveixen uns contenidors que sempre estan buits i encara no n’he trobat la resposta. Més enllà, el carrer s’eixample i guanya lluminositat. Un parell de cases velles …

El darrer carrer que travesses abans d’arribar a casa teva és l’avinguda principal de Vilafestuc, La Gran Via dels Fesmona. És una via impressionant: dos carrils pels cotxes per banda, voreres amples i unes palmeres altes i ben capotades rivalitzen amb els bulevards més luxosos i amb glamur de les grans metròpolis internacionals. Els aparadors de les botigues mostren els logotips i les marques més punteres del moment: Starbucks, Nespresso, Apple Store, Corte Inglés entre moltes altres. Els cotxes fan sonar la botzina i passejar entre la gent es converteix en una guerra per mantenir el territori.

Però res és el que sembla: Starbucks és un bar regentat per en Manel «l’Agre», un avi uniformat amb taques de greix al davantal blanc i la botiga de fruita i verdura «Nespresso» tenen les millors nespres de la contrada. Els cotxes en realitat són de cartró-pedra  i estan col·locats estratègicament per dificultar el pas als veritables vehicles i els semàfors de vianants estan perillosament desincronitzats amb els semàfors de trànsit rodat. L’origen de tot plegat no s’ha de buscar en una mala gestió municipal, sinó a la visió d’un alcalde a principis del segle XX. En aquells moments Vilafestuc vivia els …

Quan acabis de travessar el carrer ja l’oblidaràs. És un dels carrers més enigmàtics i vells de la vila. Sempre que hi entres et preguntes quan fa que és aquí. Tu, que t’enorgulleixes de conèixer la vila com ningú no el recordes. És un carrer estret i de  cases altes que el pes ha decantat fins a quasi tocar-se. L’empedrat, de còdols, forma una sanefa d’espirals i figures florals  i les  voreres  són plenes de molsa. L’ambient és fresc i les portes de les cases resten tancades a l’hora de la migdiada.

La humitat et refresca i t’apresses. Els teus passos ressonem amb força en un carrer buit. Mentre camines no pots evitar mirar a dreta i esquerra buscant alguna pista de l’origen del carrer. Els papers de l’ajuntament diuen que el fundaren els càtars fugint de la croades a l’Edat Mitjana. Durant molts anys fou anomenat el carrer dels Bons Homes però ningú passava pel seu carrer i la gent oblidà que eren allà. Des d’aleshores ha sigut la llar dels exiliats que volen desaparèixer. L’utilitzaren els jueus al segle XV, els carlistes al XVIII i  els carlins el XIX; però és durant l’últim segle que ha sigut l’amagatall …

Un raig de llum molt brillant t’obliga a cloure els ulls i a fer visera amb la mà. Ets a la cantonada de la plaça Plaça Major.  Mires davant teu i veus com el carrer dels llimoners s’enfila amunt i desapareix direcció Castellfestuc, ara convertit en la Pujada al Castell. Per un moment penses en desviar-te i pujar amunt, però estàs cansat d’un viatge tant llarg i tens ganes de dutxar-te. Travesses la plaça seguint la seva diagonal. Arrel de la suma dels dos catets al quadrat. Al bell mig els dos festuquers que presideixen la plaça t’ofereixen la seva ombra i amaines el pas. Sempre t’ha sorprès la seva simetria perfecte, la seva exuberància. Diuen les llegendes que són dos amants que un geni condemnà a viure quiets un al costat de l’altre sense poder-se tocar mai i foren convertits en dos festuquers. Des d’aleshores els dos festuquers s’emmirallen un amb l’altre fins que el geni els alliberi de la seva maledicció i els permeti tocar-se. Sospires i penses que és una pena que el fulletó turístic parli de <<fet biològic excepcional>>, en comptes de la bella llegenda àrab.

Un petit xiulet anuncia l’arribada d’una brisa fresca que …

L’autobús de llauna i seients de cuir s’atura a les afores del poble. El conductor obre la porta, que fa un gran esbufec, i en surts cansat i entumit de tantes hores de viatge. Per fi has arribat al poble. Dius adéu amb la mà a l’autobús que marxa rabent direcció Castellfestuc i la Bisbal. Encara li queden un parell de parades abans de fer marxa enrere i tornar a la ciutat i la tarda ja comença a decaure.

El primer carrer que et trobes és el cCrrer dels llimoners. Hom creu que el carrer és dels llimoners pels fruiters que adornen les voreres a dreta i esquerra fins ben entrada la plaça major, però la història és diferent. Temps enrere just a sota la vall hi havia una colònia amb qui comerciaven els grecs de Pistakion. Aquesta colònia es deia Llimonita i avui la seva ubicació és completament desconeguda. Els grecs de Pistakion i els de Llimonita intercanviaven molts productes: teles de clova de festuc, àmfores de cervesa i vi i gerres, però el producte més apreciat a la Vall era la llimona. Sembla ser que el seu gust àcid era molt apreciat pel contrast que donava als …