La Plaça Major

Un raig de llum molt brillant t’obliga a cloure els ulls i a fer visera amb la mà. Ets a la cantonada de la plaça Plaça Major.  Mires davant teu i veus com el carrer dels llimoners s’enfila amunt i desapareix direcció Castellfestuc, ara convertit en la Pujada al Castell. Per un moment penses en desviar-te i pujar amunt, però estàs cansat d’un viatge tant llarg i tens ganes de dutxar-te. Travesses la plaça seguint la seva diagonal. Arrel de la suma dels dos catets al quadrat. Al bell mig els dos festuquers que presideixen la plaça t’ofereixen la seva ombra i amaines el pas. Sempre t’ha sorprès la seva simetria perfecte, la seva exuberància. Diuen les llegendes que són dos amants que un geni condemnà a viure quiets un al costat de l’altre sense poder-se tocar mai i foren convertits en dos festuquers. Des d’aleshores els dos festuquers s’emmirallen un amb l’altre fins que el geni els alliberi de la seva maledicció i els permeti tocar-se. Sospires i penses que és una pena que el fulletó turístic parli de <<fet biològic excepcional>>, en comptes de la bella llegenda àrab.

Un petit xiulet anuncia l’arribada d’una brisa fresca que t’enxampa fabulant enmig dels dos festuquers. Tanques els ulls i et gires per assaborir aquest moment, però et trobes cara a cara amb l’Ajuntament i t’oblides del vent i dels festuquers. El mires de la mateixa manera que ho fas sempre, amb sorpresa, admiració i un polsim de rebuig. L’edifici imita totes les fases d’un festuc, des de la flor fins al primer brot que el convertirà en un arbre. Si l’haguessis d’adjectivar diries que és espectacular, brillant, exagerat i rocambolesc. Intentes, altra volta, descobrir si la ment de l’arquitecte era genial o era un dement sota el paraigües del modernisme però com sempre sospites que l’art, simplement, està sobrevalorat.

Deixes enrere els festuquers i l’ajuntament i t’apropes a l’altra punta de la plaça. Algú obre la porta del Bar que et queda el davant i sents les veus dels parroquians habituals que comenten alguna jugada de la partida de butifarra. Però la porta es tanca de seguida i les converses s’apaguen de cop. Et quedes palplantat com un estaquirot al costat d’una farola.La temptació et mana parar-te, fer un gelat, demanar per les darreres noves, però el cos reclama descansar. Mires el carrer ombrívol que contrasta amb la llum esclatant de la plaça i et decideixes.

Algú des de lluny mira com et dirigeixes a pas lent cap al carrer de l’Oblit i com desapareixes engolit per la foscor.  Si fossis en la seva situació pensaries que has vist una escena de pel·lícula. Ella, senzillament, pensa en que no t’ha reconegut.