Crònica d’una manifestació

Fa quinze dies la Margalida Codonyac va aparèixer davant les càmeres de TVFestuc per informar-nos d’un fet trascendental: Un tribunal constituït havia retallat els drets dels catalans – és a dir el nostre – per decidir com seria la nostra terra – és a dir Catalunya. Vam quedar consternats i de seguida es va iniciar un diàleg constructiu sobre quina havia de ser la reacció dels vilafestucans davant d’aquesta ignomínia. El diàleg va durar el temps que la Margalida trigà a finalitzar la notícia. Vilafestuc es manifestaria.

Així doncs, el divendres passat, una delegació ben lluïda de la vila emprengué un farragós viatge amb la tartana, autobús de línia, tren i metro fins al cor de la ciutat de Barcelona per reclamar allò que ens pertany. Mitja hora abans vam plantar el camp base en una posició estratègica, entre Catalunya Ràdio i el monòlit de l’encreuament de Diagonal i Passeig de Gràcia.

Quan diem què ens pertany no parlem d’una administració propera, una vegueria pròpia, que ens permetés crear una xarxa comarcal eficient. Tampoc no ens referim a gestionar els nostres impostos, a invertir en allò que considerem necessari i no haver de mendicar a cada nou projecte. Ni tant sols volem esmentar el dret de respectar la nostra llengua, la nostra manera de dir les coses, de veure el món. No parlem de res d’això però parlem de tot: perquè això és el que ens fa com a poble, com a comunitat i sí, com a nació.

Perquè si el tribunal no accepta la nostra sobirania vol dir que no som espanyols. I si no som espanyols, què hi fem aquí?

Una hora després de començar la manifestació seguíem al mateix lloc. La senyora del nostre costat encara no havia aconseguit identificar l’origen del nostre dialecte, però havíem entaulat una bona conversa. La família de davant nostre ja no sabia què fer per distreure la nena petita i les adolescents del darrera s’entretenien buscant famosos entre la multitud.

Sigui quina sigui la democràcia que regeix un estat aquesta es basa en una idea sorgida de la revolució francesa i la independència dels Estats Units d’Amèrica. La sobirania popular. Aquesta sobirania s’expressa cada quatre anys en eleccions representatives, directes o indirectes. Però quan la sobirania decideix canviar les regles del joc. Son les regles que canvien. L’estatut era una actualització de les regles preestablertes. Només els catalans podíem decidir si el volíem o no. Els nostres representats (escollits en sobirania popular) havien negociat quina era aquesta expressió popular. Alguns pensàvem que era massa tova i d’altres creien que era massa radical, però després d’un referèndum la discussió s’ha acabat: aquestes eren les noves regles del joc i fins al proper canvi.

Ja havien passat dues hores i mitja des de l’inici de la manifestació i semblava que els carrils laterals de Passeig de Gràcia permetien moure’s. Ens vam creuar amb les associacions que han donat suport a la manifestació: Gitanos dels Països Catalans, Occitans, l’Òmnium, Geganters, la gent de les Terres de l’Ebre, Geganters, Grallers i Castellers indefinits. Tothom aplaudia, tothom cridava indignat, tothom feia cara de felicitat. Érem molts, no ens poden ignorar.

Però aquesta manifestació no només és contra el tribunal. Quinze dies per decidir un lema tant genèric com <<Som una nació, nosaltres decidim>>, una picabaralla per qui controlava la capçalera d’una manifestació que des del principi no era dels polítics, sinó del poble. Quin símbol més poderós que la capçalera política del davant s’hagués de dissoldre per excés de multitud! Fa massa temps que aquesta classe dirigent viu immers a les seves pròpies cabòries, de si guanyarà o no guanyarà les properes eleccions. I el país que tindrem d’aquí trenta anys què?

A les nou del vespre vam reprendre el nostre camí a casa: metro, tren, autobús de línia i tartana per arribar ben entrat el migdia de diumenge a casa. Però abans havíem cantat els Segadors i sí, fins i tot havíem xiulat alguna bandera espanyola que s’alçava en balcons de Gran Via. La massa ens emborratxava de joia, i tot i el cansament evident no podíem parar de somriure, de cridar i d’aixecar la nostra ensenya a cada vianant. El diumenge vindria una ressaca suau, fins i tot aquell petit mal de panxa del vespre es feu més passable assegut davant el televisor tot pensant que dissabte vam fer nació de la bona i que diumenge simplement era nació banal. Diumenge, al bar de la plaça major tothom ens demanava la nostra opinió. S’havia escampat el rumor d’un linx que havia vist quatre gats a la manifestació i els que s’havien quedat a casa patien pel bluf… però no. Dissabte vam fer la feina ben feta, i els molts que érem allà ho sabem. Vam tranquil·litzar-los. Aquesta manifestació ens ha donat aire, força i ha posat el comptador a 0. Des del dia 10 de Juliol, tornem a començar.

Però que no es pensin els polítics que els hem donat un xec en blanc. Ni els que manen ni als que aspiren manar. Això és un préstec. Els prestem la nostra força per tal que superin aquest escull. Si no poden, si no són capaços d’anar més lluny… d’aquí tres mesos en triarem uns altres. Però dissabte vam demostrar que la sobirania pot ser popular.

Vullunfestuc

Potser t'interessarà:

1. Alpinistes-Samurais o Crònica de la Independència?
2. L’ordenança K