Valoració:

Autor:Vicenç Pagès Jordà

ISBN-13: 9788497874410

Publicat per: Edicions Empúries

Data de publicació: 2009

COMPRA PRÉSTEC 1 PRÉSTEC 2 FACEBOOK

Feia dies que no posava els peus a la Llibreria d’en Dèdal. Sóc d’aquells lectors que després d’un llibre bo cauen en la desorientació. Intento agafar una o altra novel·la, provo sort amb l’assaig i fins i tot , en un  moment de desesperació, no penso si la poesia em recollirà. Doncs això, que feia dies que no trobava una lectura decent. La llibreria, en moments així, se’m presenta desordenada, excessiva i fins i tot amenaçadora. És per això que vaig restringir la meva recerca en les lleixes més properes al taulell, on hi descansen les últimes novetats. És així com m’arribà <<Els jugadors de whist>> de Vicenç Pagès Jordà a les meves mans. La primera impressió, s’ha de reconèixer, no era bona. Una novel·la massa gruixuda que intuïa, portava molta palla per acabar sense explicar res. Tampoc hi ajudava que l’haguessin recomanat  a la ràdio. Sóc d’aquells propensos a no fer cas de les recomanacions directes. [Quina incoherència, quan precisament escric una recomanació del llibre]. Però el fet d’estar ambientada a Figueres i que utilitzi una paraula com Whist – que em deia no sé què- em va fer decidir a llegir-me-la.

Els jugadors de Whist és la història de tres nois preadolescents de Figueres ( en Jordi, en Biel i en Churchill) a finals dels 70 i uns fets que els canviarà la vida per sempre més. La història és explicada des del punt de vista d’un d’aquests nois trenta anys després, quan fa repàs de la seva vida. El protagonista, de nom Jordi, és una persona amb un fort problema d’identitat que instintivament es pregunta com ha anat a parar allà on és. La seva filla s’està apunt de casar amb un impresentable i la relació amb la seva dona no s’aguanta per enlloc. Viu enganxat als fotologs i blogs de les amigues de la filla i se sent un desgraciat. Durant el casament en Jordi reflexiona sobre les causes que l’han portat aquí i poc a poc ens fa un retrat de la generació dels 70. La generació dels 70 (també la dels 80, però més la dels 70) és una gran desconeguda en la literatura i des del meu punt de vista, probablement una de les més interessants. És una generació entrepà: no van lluitar contra el franquisme perquè encara eren nens, però el van viure a la barbàrie de l’escola, han jugat com infants del segle XX, però de seguida s’han vist envoltats de la modernitat del segle XXI. Han quedat al mig de tot. En fi, que això és un altre article.

Deia que la novel·la utilitza en Jordi per relatar-nos com ha sigut la generació que els anys 70 tot just eren uns nens. Des del punt de vista de l’infant veiem com l’arribada de noves idees, nous pensaments i un nou estil de vida, per un infant es redueix als nous grups de música, les pel·lícules noves que fan al cinema o les llepolies que mengen. El règim franquista hi és present en les brutals lliçons de  mà dura de l’escola i poca cosa més. La novel·la és capaç d’enquadrar aquest retrat generacional amb imatges de les sèries de televisió d’aquell moment, grups de música famosos -o emergents- dels setanta i fins i tot els jocs i bretolades típiques d’aquells temps. Probablement, algú que hagués viscut en una ciutat petita com la Figures d’aquella època es pot sentir plenament identificat amb l’entorn que transpira la història.

L’autor utilitza recursos estilístics de les novel·les de misteri per mantenir la incògnita de la història principal dels tres nois i perquè ha escollit el casament de la filla d’en Jordi per explicar-la. El lector té la impressió que l’autor juga amb ell i li proposa ara i adés que intenti endevinar els següents compassos de la novel·la. Algunes vegades et permet encertar-la, mentre que d’altres, en un gir inesperat et descol·loca. Ja que parlem de l’estil, l’obra segueix els cànons actuals: capítols curts i amb molt de ritme que eviten desenganxar-t’hi. Fins i tot utilitza el recurs de llistes de coses, d’idees o senzillament de personatges de pel·lícual per explicar-te de forma més directe el text. En aquest sentit recrea el que és l’escriptura actual en el món Internet: ràpida, curta i de cara a barraca. En això em fa pensar en altres novel·les, sobretot modernes que actuen de forma semblant. En alguns punts em recorda els textos de Murakami (personatge amb problemes d’identitat, molta música i modernitat, desencís amb la vida, etc etc) o en Vigilant del camp de sègol entre d’altres. Totes aquestes novel·les utilitzen recursos que fins ara eren poc freqüents en la literatura catalana: l’ús de la música per definir les persones, les sèries de televisió o pel·lícules preferides i les ubiquen en moments contemporanis al lector.

És una novel·la altament recomanable, sobretot si ets de la generació dels 70, però també pels fans de les novel·les de Murakami, el Vigilant del camp de sègol, Jack Kerouak, etc. Crec que feia temps que la literatura catalana necessitava una novel·la així, descaradament moderna, sense complexos que la tragués de l’encasellament de la narrativa sobre la Guerra Civil.