Els avis dels nostres avis havien sentit que la darrera moda era «estiuejar» durant uns mesos l’any a la platja. Sense saber ben bé què era això, enviaren exploradors a l’est, sud, oest i nord a la recerca d’una platja.
Esperaren molts dies, fins que un matí arribà el primer explorador provinent de l’est. Els ajuntà tots a la plaça i els explicà d’on venia
- Jo he vinc d’un lloc on les muntanyes entren el mar on els pins ens cobreixen del sol del Migdia. Les cales són de pedres i l’aigua és cristal·lina i tranquil·la. La majoria de la gent viu del que pesca del mar però també cultiven prou blat per tothom i són gent acollidora.
Alguns pensaven que aquest era un bon lloc per passar la calor sota els pins tot esperant la tardor. D’altres, però, deien que les pedres els feia mal l’esquena i no hi havia manera de posar-se d’acord. Així que li preguntaren a l’explorador si en aquesta terra de l’est hi havia festucs.
- No, jo allà no n’he vist i no saben què són.
En sentir això els Vilafestucans acordaren que aquella platja no era prou bona per ells.
Al migdia arribà l’explorador del sud. El noi els aplegà a tots i els digué:
- Jo he vist unes platges llargues i de sorra fina que fa olor de tarongina. Pots caminar tant com vulguis dins del mar que no t’enfonses i hi ha tant d’espai que els és igual deixar-ne una mica per nosaltres. Allà la gent s’alimenta d’arròs i cada dia fan festa fins ben entrada la matinada.
Molts vilafestucans en sentir això cregueren que per fi havien trobat el lloc ideal per passar-hi la canícula, però n’hi hagué que no els agradaven les platges on no poden banyar-se. Així que li feren la mateixa pregunta que al noi de l’Est i l’explorador del Sud respongué:
- Que jo sàpiga, allà no coneixen els festucs.
Així que els vilafestucans decidiren que aquella platja tampoc era bona per ells.
A mitja tarda arribà l’enviat al Nord i els explicà el que havia vist:
- Oh! Jo he viatjat molts dies i moltes nits fins arribà a una terra on les platges son grans i les muntanyes arriben fins la mar. El Sol hi surt de tant en tant i els núvols donen descans als seus habitants. Els habitants del Nord tenen tantes vinyes que han de pastar el raïm perquè aquest no es faci malbé.
Aquest cop li preguntaren si hi havia festucs abans de posar-se a discutir. L’enviat del Nord respongué:
- Jo allà no n’he vist.
Així que descartaren el lloc.
Al vespre arribà l’explorador que havien enviat a l’Oest cansat i quasi sense aire.
- Vilafestucans, les platges de l’oest donen a un mar fred que et fa passar la calor de seguida. Hi cultiven tot tipus oliveres des de fa molts anys i les seves ombres no deixen passar la llum del Sol de tant denses com son.
- Però tenen festucs? - Preguntaren els vilafestucans.
- Certament, saben el que són però fa tants anys que no en veuen que es pensen que són fruits de llegenda.
Quan ja semblava que no trobarien lloc, arribà un noi que venia dels boscos.
- Doncs jo he trobat una platja on la sorra és de pedres i en comptes d’olor de tarongina se sent fortor a peix salat. Hi fa una calor que aixafa a les bèsties i els habitants de la costa són rudes amb la gent de fora. Però cultiven uns festucs quasi tant bons com els de la vall.
- Diga’ns on és aquesta platja.
És així com els vilatans de Vilafestuc van decidir anar a estiuejar a la Festuquera, una de les platges més lletges de tot el litoral català. Ara, la única on hi planten festucs.
