La meva petita història de Catalunya. Des del principi, però principi principi! [CAPÍTOL PRIMER]
capítol anterior : La meva petita hist?ria de Catalunya [PRÒLEG]
n els articles sobre història hom sol començar per allà on toca, o sigui pel principi, quan Catalunya estava ajuntada a Espanya com mai més ho tornarà a estar, com també ho estava delMarroc, França, el Sol, Alfa Centauri o qualsevol galàxia; quan tot l’univers formava part d’una sola partícula. Evidentment una cosa així es feia insostenible i va fer un pet com una gla i l’univers, les estrelles, els planetes, l’aigua, la vida, i Adam i Eva van fer acta de presència.
Com que si anéssim aquest pas aquesta meva petita història de Catalunya es faria eterna, altem-nos els primers homínids i el neolític i tota la prehistòria, ja em perdonaran els experts. Començarem amb la primera “civilització” amb escriptura que es coneix de la península ibèrica i que li dona nom a aquesta: els Ibers. En aquells temps - per no cagar-la diré que uns segles abans de Crist i em quedaré tant ample - ja teníem divisió territorial. Els Ibers constituïen la cultura de la costa mediterrània des del que ara seria Narbona i part del Llenguadoc fins a la Costa del Sol i formaven una mena de conjunt de polis que compartien amb més o menys semblança llengua i cultura, una mena d’antiga Grècia. La península estava formada per un conglomerat de civilitzacions: hi havia celtes, celta-ibers – que tinc la impressió que són aquells que no se sap on ubicar-los- i els inesgotables bascos.
Quan aquests començaven a muntar muralles, fer quatre espases de metall i escriure les primeres lletres de l’abecedari van arribar els grecs i els van portar la filosofia, el comerç i les famoses Guerres Púniques (aquelles de l’Hanníbal, els elefants, els Alps i la derrota per simple vagueria púnica) per acabar sent conquerits pels Romans. A partir d’aleshores passen a formar part de l’Hispania romana dins de la província de Tarraconensis ( amb la capital endevineu on?) o Hispania Citerior. Comença el procés de Romanització que consisteix en oblidar la cultura anterior i assimilar-se als romans (amos i senyors del Mediterrani) per tal de ser millors considerats. Poc a poc la gent va oblidant la pròpia llengua i costums per acceptar els provinents de Roma fins que només queden alguns vestigis com per exemple el substrat lingüístic o les fogueres de Sant Joan i coses per l’estil.
Els romans s’hi van quedar molt de temps aquí i fins i tot podríem assegurar sense equivocar-nos massa que encara hi són. Des del 214 aC (quan entren a la “poderosa” ciutat abans grega a partir d’ara romana Emporion) que el seu codi civil, les seves diferents religions primer politeista, després cristiana catòlica i romana, l’estil arquitectònic, la llengua, els noms i un llarg etcètera que ens portaria a allargar més que un dia sense pa. Però com tot, al final s’acaba i l’imperi romà va entrar en decadència, així que els visigots van venir per “protegir” les províncies hispanes de les invasions d’altres tribus bàrbares, però ja que hi eren i aquí feia millor temps que a casa seva i s’hi van quedar; cosa que demostra que l’atracció dels alemanys vers les costes mediterrànies és genètic ja que els visigots també provenien del centre d’Europa. Cal notar aquí que per fi Barcelona (o Barcino) té el seu primer moment de glòria gràcies a un dels reis visigots que la fa temporalment capital del seu regne, per després traslladar-la a Toledo. Ara tocaria una crida a que els castellans sempre ens ho han tret tot i bla, bla bla, però jo no em queixaria gaire perquè Barcino ja havia robat la capitalitat a Narbona, així que segurament els narbonesos d’aquella època tampoc estaven gaire contents.
L’etapa visigoda, va ser un can seixanta elevat a mil. Tothom anava a la seva i tan estaven tots unificats amb capital a Toledo com sortien tres o quatre independentistes o com entraven en Guerra Civil.. Mentrestant les ciutats romanes continuaven buidant-se, el cristianisme s’estenia, el coneixement entrava en decadència i es plantaven les llavors del que seria el feudalisme. Durant una d’aquestes interminables guerres visigodes un d’ells va tenir la brillant idea de contractar mercenaris. El tema és que aquests mercenaris provenien de les costes d’Àfrica, tenien com a religió l’islam i en realitat volien conquerir la península. En menys de quaranta anys ja havien arribat a la Gàl·lia; i és que la gent aquí ja estava farta dels visigots i la seva suposada unió. I si em permeteu el comentari, voler unir el que és inunificable acaba pitjor que el rosari de l’aurora, encara que ningú sap ben bé com va acabar aquest rosari.
Centrem-nos, els francs; uns paios que feien el mateix que els visigots a la península, però a la Gàl·lia i amb més fortuna ? van aturar l’invasor musulmà en una gran batalla que passarà a la història com la de Poitiers; i gràcies a això aquesta ciutat s’ha fet famosa, perquè Futurescope ja em direu, no val res. Els francs poc a poc van anar recuperant el que formava part del seu regne fins als Pirineus. Bé, atenció aqu? començaa la història important ! o això em sembla a mi- i s’ha d’agrair a un visionari anomenat Carlemany, o potser més un rei que n’estava fins els pebrots de la situació. En tot cas, fart que els seus enemics no paressin d’emprenyar a les seves ciutats va crear el concepte de Marques, que vindria a ser uns territoris entre el seu regne i els dels seus enemics que serveixin d’escut : allò ue s’anomena terra de ningú perquè ningú no vol. Entre l’imperi carolingi i el de Còrdova va crear la Marca Hispànica, que seria Llobregat amunt : o com em van explicar, la Catalunya Vella. De fet, però Carlemany volia fer la Marca Hispànica a Saragossa, però aquesta ciutat, que ja havia firmat per deixar-se conquerir, quan aquest va arribar a les seves portes li va dir que nanai de nanai i va haver de buscar altres conillets d’índies, en aquest cas Girona, Barcelona, Besalú i companyia, tant amicals amb els francs.
Potser t'interessarà:
- La meva petita història de Catalunya. Com crear marca. [CAPÍTOL SEGON]
- La meva petita història de Catalunya. Superpotència mundial [CAPÍTOL QUART]
- La meva petita història de Catalunya [PRÒLEG]
