Vagar generalment

La primera vaga realment vilafestucana l’hem de situar l’any 1855 en el context del conflicte de les filadores selfactines i la primera vaga general de Catalunya. Fins aquell moment hi havia hagut petites revoltes a la Bisbal i la Colònia Festuc que consistien en la crema de màquines i trencament de vidres. Però aquell any el moviment obrer que s’havia organitzat a la Colònia Festuc s’havia estès per les principals fàbriques de la Bisbal i Vilafestuc. Així, quan el general Zapatero publicà el ban que anuŀlava convenis coŀlectius (anomenats Societats obreres) i amenaçava els obrers rebels amb sis anys de servei militar a ultramar, encengué una metxa ja en sí prou oliosa.

El dia 2 de Juliol del 1855, coincidint amb el dia marcat pels sindicats catalans, tots els obrers sortiren de casa i feren el que per ells entenien vagar, és a dir, errar per ventura, caminar sense un objectiu concret. La majoria d’obrers aprofitaren aquestes hores de vaga amunt i avall per divagar sols o en grup. Primerament els burgesos i autoritats municipals del moment reaccionaren sorpresos i sarcàstics. Havien preparat grups policíacs per enfrontar-se al proletariat revolucionari i revoltós, i en comptes d’això es trobaven gent reflexiva que passava hores i hores caminant sense concert. Pensaren que aviat se’n cansarien i tornarien a treballar.

El tercer dia de vagar, però, començaren a succeí situacions que espantaren als capitalistes: tant divagar els revoltats havien generat idees interessants que anaven escampant-se d’un costat a un altre i infectaven als pagesos i temporers del camp: idees d’educació lliure i de qualitat per a tothom, sanitat pública, impostos proporcionals, habitatges dignes i la pitjor de totes: per a què feien falta els capitalistes si els que treballaven eren els obrers? Això provocà la intervenció de la capitania general de Catalunya, saturada de les revoltes obreres, i sense entendre els informes que reclamaven ajuda contra  «los subversivos que pasean y  conversan desde la salida del sol hasta su puesta» i envià una tropa de soldats d’infanteria a aturà aquell desgavell. Els soldats entraren en acció el dia 9 de Juliol, últim dia de vaga a la resta de Catalunya, però  mai s’havien enfrontat a gent que senzillament xerrava i xerrava tot caminant sense saber com actuar i es posaren a enraonar amb ells. Així fou com els soldats començaren a preguntar-se si som com ells perquè els hem d’estomacar? o perquè lluitem en guerres llunyanes per a unes mines de carbó que faran més rics als rics i a nosaltres igual de pobres? Finalment, davant d’aquest nova situació els capitalistes festucans claudicaren i acceptaren totes les condicions obreres: retorn de les societats obreres, disminució de l’horari laboral d’infants i adolescents i dret a una educació pública.

Des d’aleshores les vagues generals vilafestucanes segueixen aquest mateix patró, i així ho férem a casa el 29 de Març passat: ens alçàrem tots de bon matí, amb el quiquiricquic del gall de l’àvia Angelina, esmorzàrem ben esmorzats i vam preparar un petit refrigeri pel migdia.  Vam sortim de casa que encara no eren les vuit i vam posar-nos a caminar tot reflexionant sobre la vida,  l’existència d’oxímorons, la darrera lectura o el futbol del F.C. Vilafestuc fins a abstreure’ns completament i no pensar en quin camí seguíem. Al migdia paràrem a fer un pícnic a una petita clariana prop del Festuquer Vell i ja al capvespre donàrem per acabada la jornada de vaga tot divagant sobre la dicotomia entre la violència del sistema i la violència urbana amb  un bisbalenc que ens vam trobar rondant l’estació invisible de Llimonyà. Vam arribar a casa fatigats pels volts de mitjanit ja que un problema que té el vagar per vagar és que pots arribar ben lluny, però després has de tornar a casa!