El meu avi m’explicava històries per anar a dormir. Jo escoltava embaladit aquells contes on els pastors perdien ovelles per culpa dels llops, als nens els creixia el nas si deien mentides o les cigales i les formigues conversaven a mig estiu. No recordo que m’adormís després d’una de les seves històries, però m’encantava escoltar-les. Desgraciadament, va arribar l’adolescència, i amb ella la fascinació per uns móns que jo creia infantils i l’avi va deixar de venir a explicar-me les seves faules.

D’entre totes les històries, però, n’hi ha una que darrerament em visita sovint. No hi puc fer més: llegeixo el diari, escolto la ràdio, miro la televisió i fins i tot quan xerrem tranquil·lament a l’hora de dinar i no puc deixar de pensar en el ruc que aprengué a no menjar. La història fa així:

Conten que fa molts i molts anys per aquests vorals hi havia un pagès que tenia un ruc. El pagès estava molt satisfet amb ell. Era un animal rondinaire i tossut, però quan aconseguia enganxar-li l’arada era resistent com pocs i capaç de treballar de Sol a Sol si feia falta. El pagès aviat feu fortuna, gràcies a una època de bones collites i a l’incansable ruc.

Heus aquí, que vingueren un parell d’estacions dolentes i el pagès es trobà de cop i volta que amb l’aigua al coll. Ja s’havia acostumat a comprar un vestit nou per Rams i un altre per Nadal i fins i tot a fer algun regal a la seva esposa de tant en tant. Per no parlar del carro nou, amb seients de cuir que havia adquirit l’estiu passat! En fi, que el pagès no en tenia prou i decidí fer números. S’assegué de bon matí el diumenge amb el llapis a la mà, un paper sobre la taula i un escuradents entre els llavis i dibuixà dues columnes. A la dreta DESPESES i a l’esquerra INGRESSOS. Aviat s’adonà que la llista de despeses era llarga com un dia sense pa i que la d’ingressos en prou feines complien amb la collita d’aquell any.

El pagès, però, no es deixà vèncer i començà a analitzar les despeses d’aquell any: la reforma de la casa era imprescindible perquè els fills volien una habitació individual com els seus companys. Evidentment, el carro de cuir l’havien de mantenir perquè s’havien venut el vell. I el vestit roig que li reclamava de feia temps l’esposa era intocable. És així com s’adonà de les despeses associades al ruc. Un ruc costa de mantenir: el blat que es menja l’animal el podria vendre, i encara l’ha de fer ferrar cada dos mesos! Per no parlar de l’any passat quan tingué l’accident i hagué de cridar a un veterinari! Això si que li sortia car. El pagès prengué una decisió: a partir d’ara el ruc ja no menjaria blat sinó pallofes i li canviaria les ferradures cada tres mesos. El pagès dibuixà un parell de números i es convencé que aquesta seria la solució. Fins i tot li podrien sobrar uns diners per comprar-se una umbrel·la pel carro.

Tothom coneix els rucs, són animals forts, resistents i capaços de fer les feines més dures. Així és que el ruc, sense queixar-se, continuà treballant com fins aleshores. El pagès, fins i tot veia que al ruc se li marcaven més els músculs. “Senyal que el canvi li ha anat bé!” Es digué a ell mateix.

Però aquell any la collita tampoc anà gaire millor. Encara pitjor, perquè se li trencà una ferradura al ruc i hagué de contractar més temporers durant la sega. Així doncs, el pagès s’assegué un diumenge al matí amb el llapis a la mà, paper a la taula i un escuradents a la boca i tornà fer números. Aquest cop directament buscà com reduïr les despeses del ruc. En comptes de cinc sacs de pallofes a la setmana, li’n donaria només tres. I les ferradures les compraria al ferrer nou, que les fa més barates i llogaria l’animal per fer feines extres. Dibuixà quatre sumes i s’adonà que fins i tot li sobrarien uns estalvis que aprofitaria per comprar-se una ràdio!

El ruc, pacient i treballador continuà sense dir res solcant la terra. La bèstia anava tant cansada que de nit, quan li posaven el sac de pallofes davant no tenia ni esma per menjar. Però el pagès en veure-ho pensà que ara que ja havia acostumat al ruc a treballar i menjar poc podria fer el darrer pas: no donar-li menjar. Així no només vendria el blat, sinó les pallofes i amb tots els diners, per fi, podria comprar-se la ràdio com un senyor de casa bona.

Com us podeu imaginar, el ruc després de mesos de menjar malament, amb les ferradures mal posada i el triple de feina no pogué aguantar gaires dies sense menjar i morí. Així fou com el pagès  es quedà sense ruc i no pogué treballar la terra amb l’arada aquell any. S’hagué de vendre el carro nou, el vestit de la dona i oblidar la reforma de la casa i es lamentà “Ai, jo que tenia un ruc tant treballador! Resulta que el pobre quan va aprendre a no menjar se’m va morir! Què hauria pogut fer jo amb un ase que no menja!“

Aquí s’acabava la història del meu avi. Recordo que quan me l’explicava li deia “No existeixen els pagesos tant burros!“ i ell responia: “Ai Vullunfestuc! Que en el nostre món n’hi ha masses!“ Últimament penso que l’avi coneixia molt bé el nostre món!