La dona que es va perdre

La dona que es va perdre
Autor Marina Espasa
Editorial  Empúries Narrativa
Primera Edició  2012
Tipus de Lectura  quan res no té sentit
Compra llibres.cat
Préstec Catàleg 1 | Catàleg 2
Internet @donaqesvaperdre | facebook | ressenya

Quinze dies abans de Sant Jordi solc visitar la llibreria per fer una ullada a les novetats. Generalment aquestes visites solen acabar amb una petita llista de llibres per ser regalats : «Tal» de No-sé-quintos per a l’Àvia Angelina, «L’altre» de No-sé-quantos per a la Margalida Codonyac, i així un llarg etcètera. Aquesta vegada, però, en veure el llibre de «La dona que es va perdre» de la Marina Espasa, vaig oblidar la llista, Sant Jordi i tots els meus propòsits i vaig comprar-lo. Tenia un no sé què que em captivà des del principi.

La història s’emmarca en una Barcelona de principis del segle XXI on s’ha inventat la màquina del canvi de sexe i es pateix una plaga de talps que obliguen a crear brigades voluntàries de neteja amb retocs pseudofeixistes. En aquesta ciutat és on viu Alícia, una arquitecta jove que malda per sobreviure treballant en un bufet d’arquitectura que ha muntat amb dos companys de la carrera. La seva vida, emperò, queda trastocada en conèixer un talp espia (disfressat e topògraf) que l’enamora. És aleshores quan Alícia inicia una travessia per la ciutat i els seus baixos fons perseguint l’amor d’aquest talp. I tot això enmig d’una campanya electoral corrupta i d’una guerra que els generals talps han iniciat per envair la Barcelona de la superfície.

Rellegint el paràgraf anterior m’adono que no fa del tot justícia a la història de «la dona que es va perdre». És veritat que hi ha màquines de canvi de sexe, corbs que parlen i talps amb aires de grandesa, però enmig de tota aquesta fantasia s’hi entrelluca un realisme dur d’una generació que ho ha tingut difícil quan semblava que en realitat ho tenia molt fàcil. A més a més, el llenguatge és acurat amb ressonàncies poètics, però sense fer-ne un leitmotiv de la noveŀla on l’important és el que s’explica, i no el com. M’agrada especialment les voltes de cargol que representen les tres parts en què està dividida la història, on en comptes d’aprofundir o estancar-se fa un salt endavant, quasi al buit i planteja nous problemes. L’autora no permet ni un moment de relaxació en tota la noveŀla i avança sense aturador ni concessions pel que et deixa atrapat durant tota la lectura. Només li afegiria un «però»: després de tanta acció s’espera un final explosiu, definitiu i brillant i ens deixa una mica massa a l’aire amb un «perquè» als llavis que et deixen amb mal regust de boca.

El títol és un homenatge a «l’home que es va perdre» de Francesc Trabal, però les semblances s’acaben aquí com homenatge als impulsors de la fantasia de l’absurd a Catalunya  que eren la colla de Sabadell. Recomanable  als qui volen veure la vida amb ironia i fantasia i accepten les històries tal i com són.

One Comment

  1. Pingback: Vilafestuc » Blog Archive » Bedlam, darrera les hores càlides a Vilafestuc

Comments are closed.