1 juny 2012
Sense Comentaris
El dia abans de Sant Jordi en Dèdal em va fer cessió d’un mapa amb una nota. «Segueix les instruccions d’aquest mapa i hi trobaràs el que busques». Així doncs, el dia de Sant Jordi vaig dirigir-me al Laberinti, com no podria ser d’altra manera, vaig trobar-me la llibreria a rebentar. Tot Vilafestuc i la meitat de la vall intentava comprar alguna de les infinites i famoses novetats editorials de Sant Jordi. A poc a poc vaig seguir les instruccions d’en Dèdal «La primera cantonada a la dreta, recte fins a la literatura estoniana del segle XVIII i allà a mà esquerra, dos cantonades més enllà trenques a…» i així fins a trobar-me davant d’un petit aparador amb un reguitzell de llibres més minoritaris, però interessantíssims. El primer que em captivà va ser El Talent d’en Jordi Nopca.
El Talent comença quan una parella d’editors novells, en Marco i la Júlia aconsegueixen manllevar (o robar) d’un laboratori alemany la màquina per detectar el talent literari. El seu pla és buscar escriptors amb potència per a la seva editorial Edicions Cocodril a Lisboa on són perseguits per uns sequaços d’una editorial rival. Allà inicien un viatge que podríem titllar de lisèrgic i es creuen amb veritables personatges: la regenta d’una pensió, uns mariners amb aires homofílics, el segurata del museu de l’Sporting de Lisboa, el fantasma maleït d’una fonda de mala mort, un taxista lisboeta…. i un llarg etcètera quasi impossible de resseguir. Quan sembla que la història ha arribat a un punt àlgid, un nou gir encara més enrevessat, ens situa en un nou escenari on l’humor i una mica de mala llet són la tònica principal.
La noveŀla està escrita en primera persona i té un ritme intens que crea la sensació de ser un llibre dictat pel mateix protagonista (Marco) en comptes d’escrit. Com he dit l’humor hi és present, a més a més de certa crítica literària (Paulo Cohelo i Bukai no hi queden especialment bé, per posar un exemple). Algunes vegades el text sembla que es converteixi en un diàleg entre el protagonista i el lector, que encara donen més ritme a la història. Potser aquest ritme tant trepidant podria afectar a una lectura tranquilŀla ja que tres o quatre pàgines més enllà l’escena ha canviat molt i és possible que algú es perdi. La història es desenvolupa movent-se cada cop a nivells més absurds (l’escena on apareix Aristòtil podríem definir-la com el clímax de la noveŀla) molt ben arreglats fins que els protagonistes arriben a Barcelona i sembla que el mateix autor no sàpiga com acabar la història, però que no desllueix la resta de la noveŀla, brillant i divertida.
Molt recomanable als fans de Monty Pythons i als que no s’espanten a les històries diferents. Per divertir-s’hi sense complexes!
