Un conte de Vilafestuc regal per la fira del conte de Medinyà 2012

Fa molts i molts anys, prop d’un poblet amb un castell hi vivia un gegant anomenat Robert. Els gegants són persones molt i molt altes. N’hi ha d’alts com un pi, d’altres que arriben a ser llargs com un campanar… i n’hi ha, com en Robert, que són alts com  una muntanya! La gent es pensa que els gegants són curts, totxos i dolents, però en Robert era un gegant amb un cor enorme i tothom del poble se l’estimava molt. En Robert ajudava en tot el que podia: netejava les teulades de les cases del poble,  ajudava a cuidar els ramats que pasturaven lluny del poble i tocava les campanes de l’església sense ajupir-se.

Un dia, en Robert s’avorria molt enmig del bosc i s’acostà a veure què feien al poble. De lluny ja va sentir música i encuriosit apropà el cap a la plaça major. Allà hi veié una petita orquestra tocant mentre els vilatans ballaven en cercle ben alegres. En Robert tingué ganes de fer el mateix que els vilatans, així que s’alçà i es posà a ballar enmig de la plaça. Ja us podeu imaginar quin desastre! En Robert no sabia ballar gaire bé i amb aquells peus tant grossos va xafar la meitat dels arbres i algun teulat!

Els habitants del poble, en veure-ho li digueren: «Robert, no pots ballar amb nosaltres que ens xafes». El gegant Robert s’entristí. «Jo voldria fer alguna cosa per la festa major amb vosaltres, perquè veig que us ho passeu molt bé i jo no puc fer res!» contestà. «Doncs pensa una altra cosa».

Així és que en Robert no pogué ballar. Però de sobte pensà «Si algú balla és perquè hi ha altra gent que toca la música!». Així és que tallà el pi més gros que va trobar i se’n feu una tenora. La tenora, si no la coneixeu, és una mena de flauta grossa que fa un so molt agut i estrident. En Robert, content com un gínjol, corregué fins al mig del poble, saltant per sobre de les muntanyes. Quan hi arribà es posà la tenora als llavis i començà a tocar una sardana. Però ai las! En Robert era tant i tant gran que quan bufava la tenora feia tant de vent arrencava tots els arbres i trencava tots els vidres.

Així doncs, els habitant del poble li digueren: «Robert, no pots tocar la tenora que ens deixes sense arbres ni vidres» i això entristí el gegant. «Però si no puc ballar jo voldria tocar per vosaltres i perquè balléssiu al só de la meva tenora». Contestà. «No pot ser, hauràs de pensar una altra cosa» li digueren.

En Robert estava molt i molt trist. No podia ballar ni tocar la tenora i per la festa major hauria de mirar com tots ballaven i tocaven ben contents sense fer res. Així és que posà a plorar amb unes llàgrimes tant grosses que inundaven el poble. Els vilatans ja no sabien què fer i es pensaven que no tindria solució quan l’Arnau, el nen que tocava el flabiol a l’orquestra, tingué una idea. Anà a trobar el gegant Robert i li digué:

«Robert!» cridà l’Arnau. «Digues» respongué entre singlots el gegant. «He tingut una idea: si hi ha gent que balla a la plaça major és perquè hi ha d’altra gent que toca música. I si hi ha gent que toca la música és perquè algú s’ha inventat la cançó. Perquè no t’inventes tu les cançons?» I el gegant Robert en sentir-ho parà de plorar i es posà a pensar en una cançó.

El dia de la festa major l’orquestra tocà per primera vegada la sardana del gegant Robert i agradà molt. Tant és així, que des d’aleshores, a la festa major del poble amb castell, sempre toquen les cançons del gegant Robert, que s’ho mira mig apartat, per no xafar ni arrancar res, però content de veure que la gent s’ho passa bé amb les seves cançons.

***

Un conte de Vilafestuc regal per la fira del conte de Medinyà 2012