Rocafestuc, la Torre del Maleït

La casa Fesmona no fou la primera en governar a la vall de Festuc. Entre la caiguda de l’Imperi Romà i l’adveniment dels àrabs a la vall hi habità el noble Dalmau d’Estfuch. El seu enclavament era Rocafestuc, una imponent fortalesa a la vessant oest de la vall, més enllà de la Bisbal. Avui, d’aquell bastió en queden unes ruïnes que impacten als que s’atreveixen a apropar-se a l’antic castell, no només per la seva extensió i grandesa, sinó per l’espectacular Torre del Maleït. La torre és un bloc gegant de granit, el qual se li donà forma arrodonida i se li obriren petits finestrons i uns merlets a la part alta que des de lluny simbolitzen una corona principesca. La ciutadella sovint està enteranyinada per una lleugera boira que desdibuixa les roques i amaga els forts pendents de la cinglera on es va construir Rocafestuc.

Les llegendes al voltant d’aquesta peculiar construcció han variat al llarg de moltes generacions. Alguns estudiosos del món cèltic, han volgut veure en la història de Dalmau d’Estfuch i el castell de Rocafestuc al Camelot artúric. De totes maneres la versió més coneguda i extensa la recollí Joan Amades al llibre titulat «Castells Llegendaris de la Catalunya Ulterior».

Conten que Dalmau d’Estfuch era fill de Gaŀla Placídia. Dalmau no tenia interessos polítics i s’havia decantat per la maçoneria i les arts constructives després de llegir De Architectura Libri X de Vitruvi. Però els tripijocs de la cort visigoda de Barcelona l’atraparen i es veié obligat a fugir precipitadament. Fou així com vingué a parar a la vall de festuc, de la que s’enamorà profundament i mai més volgué abandonar. Per protegir-se dels seus perseguidors, es construí la fortalesa més impenetrable del món, Rocafestuc, sobre una cinglera des d’on pogués veure tota la vall. Ell mateix picà la roca on construí la Torre de l’Homenatge, centre de la seva ciutadella.

Però Dalmau, un cop acabada la fortalesa, no pogué descansar en pau. En haver construït ell mateix el castell, li coneixia tots els seus punts febles i encara agafà més por. Es veié atrapat dins del seu propi castell, com un conill dins del seu cau amb els caçadors esperant-lo fora. Esporuguit demanà ajuda a les encantadores de la vall per tal de maleir a tot aquell que volgué entrar al castell. Així fou com s’inicià a les arts fosques i encara engrandí més i més la fortalesa. Aprengué a moure les pedres amb la mirada, a controlar les tempestes i les gelades i fins i tot a no cremar-se pel foc, però Dalmau d’Estfuch no buscava el poder del mal, sinó protegir-se a ell i a la seva fortalesa. Així poc a poc, amb el poder de la bruixeria anà cedint parts de la seva ànima a la fortalesa fins que abandonà completament el món dels humans per donar vida al seu castell. Quan els visigots de Barcelona arribaren a la vall trobaren tant sols una fortalesa tancada i barrada sense ningú a dins.

Des d’aleshores, els habitants de la vall eviten acostar-se al castell, que poc a poc s’ha anat enrunant i actualment és un munt de pedres, menys la Torre de l’Homenatge, coneguda com la Torre del Maleït. Diuen que tot aquell que s’acosta a la ciutadella es desorienta i més d’un ha caigut de la cinglera. També diuen que els qui s’han atrevit a prendre alguna pedra del castell han patit accidents sorprenents, fruit del poder de Dalmau d’Estfuch que més de mil anys després encara continua protegint Rocafestuc.