L’escombra del sistema a Vilafestuc

L’escombra del sistema
Autor David Foster Wallace
Editorial Edicions del periscopi
Primera Edició 2012
Tipus de Lectura  quan tot no té sentit
Compra Llibres.cat |
Préstec Catàleg 1 | Catàleg 2
Internet Comentari de Ferran Ràfol | WittgensteinDFW a núvol

En un laberint de llibres fer que el teu llibre ressalti és una de les tasques més complicades que es poden trobar els editors. Des de fa uns mesos podem trobar les meravelles visuals de les Edicions del Periscopi aconsegueixen que com a mínim et llegeixis el sumari del llibre. Ja havia dubtat en un parell de llibres, però quan vaig veure «L’Escombra del sistema» al Laberint ho vaig veure clar. Haig de reconèixer que no havia sentit parlar de David Foster Wallace abans, però el murmuri que s’escampava pel twitter amb aquest llibre i un parell de ressenyes a núvol i al Puntavui van acabar de convèncer-me. Amb les primeres pàgines de «L’Escombra del Sistema» en vaig tenir prou per veure que no m’havia equivocat.

La Leanore Beadsman és una noia de 24 anys d’una família rica de Cleveland que ha decidit treballar de telefonista en una editorial, lluny del seu pare i la seva Companyia Stonechiper. Quan la seva besàvia desapareix del geriàtric on resideix juntament amb vint-i-cinc persones més es desencadena un reguitzell de situacions sorprenents que duen a la Leanore Beadsman a plantejar-se qui mana realment a la seva vida. Tothom, des de la besàvia desapareguda, fins al xicot i cap de l’editorial ( Rick Vigorous ) on treballa volen controlar-la i utilitzar-la enmig d’un creuament generalitzat de línies de telèfon, amb una cacatua que recita la Bíblia i frases pujades de to o d’un sonat multimilionari que vol menjar fins emplenar el món.

Però no només hi ha una història onírica al llibre. David Foster Wallace intercala contes, transcripcions de sessions psiquiàtriques o diàlegs sense explicacions que encara enreden més la història. Sorprenentment, però, aquests mateixos contes o diàlegs ajuden a avançar la història i a entendre els personatges. És aquella primícia que no cal explicar què li passa al personatge, sinó que la pròpia història et faci entendre que està perdut, trist o alegre. Si encara no hi ha prou nivells de comprensió, l’autor intercala monòlegs filosòfics al voltant de Wittgenstein i la filosofia del llenguatge.

En un moment del llibre, en Rick Vigorous parla d’uns mosquits que piquen a la finestra per entrar a l’habitació i que si els deixés passar picarien a la làmpada de la llum, i encara, si obrís la làmpada, estaria convençut que s’encastarien a la bombeta i si pogués obrir la bombeta o es quedarien sense llum que tan buscaven o la resistència els cremaria. Jo vaig quedar en fora de joc després de llegir-lo. Un cop acabes (si del final en pots dir acabar) tens la sensació que has llegit quelcom especial, sorprenent i que en prou feines n’has entès la meitat, però que no pots parar de donar-hi voltes i més voltes.

Recomanable als que volen frueixen amb les lectures amb múltiples nivells de comprensió, viaranys i canvis de sentit.

2 Comments

  1. Pingback: Una vergonya menys | Llegir en català

  2. Si no li sap greu a en «perdi» adjunto aquí el seu comentari a Si una nit d’hivern un viatger que també parla de l’escombra del sistema:

    Perdi comenta:

    Això se m’està convertint en un festival de coincidències, i també de nostàlgia. Ara m’has fet anar a la Banqueta, buscar el post i rellegir-lo. I tu ja hi comentaves que t’havies quedat amb ganes de llegir aquest llibre! Set anys, de tot plegat.

    Sobre l’Escombra (i em permeto allargar-me perquè suposo que aquí, en un post de 2010, no farem nosa a ningú!) en realitat estic d’acord amb tot el que dius, i em sembla una manera molt encertada de destacar-ne les gràcies. Jo hi vaig anar a parar una mica com tu, per twitter, ressenyes, etc. També me l’havia apuntat temps enrere per un article al Cultura/s, però com que encara no hi era en català, ho havia anat deixant. En fi, que les expectatives eren molt altes, i efectivament només començar ja tens clar que no serà una estafa –i això no és poc.

    Un cop llegit, i jo el vaig acabar just ahir a la nit, en destacaria el que en dius tu, tal i com ho dius tu: “tens la sensació que has llegit quelcom especial, sorprenent i que en prou feines n’has entès la meitat, però que no pots parar de donar-hi voltes i més voltes (…) lectures amb múltiples nivells de comprensió, viaranys i canvis de sentit.”

    Però sí que també és veritat que algunes parts (la filosofia, bàsicament) se m’han fet dures; el personatge del psiquiatra, ufff, tampoc podia; i el final… On és el final!? No hi ha final o què?! Coi, això no es fa! On està la iaia? També haig de dir que em fa l’efecte que aquests “peròs” que hi veig són clarament més culpa de les meves mancances que no pas del llibre (només faltaria!).

    En fi, un plaer de lectura, i un plaer parlar-ne!
    # 14 maig 2013 a les 11:11 pm

Comments are closed.