Les Trencatimpanes

campanaLa guerra de Successió arribà a la Vall del festuc l’estiu del 1713. Els borbònics, vestits de blanc, prengueren la Bisbal de Festuc sense resistència. Els austriacistes, temerosos, es refugiaren a Vilafestuc des d’on podria organitzar la defensa. La vila havia millorat les muralles, ampliat el fossar i comptava amb dos canons abandonats pels invasors en l’última guerra. La seva situació d’intersecció de camins la convertien en el punt estratègic per dominar tota la comarca.

Feliu Llentiscle fou escollit Director General de la defensa de les llibertats Catalanes a la Vall de Festuc i es preparà per un setge inclement. Temps enrere s’havia soŀlicitat una guarnició al Rei Carles, però aquesta mai s’havia materialitzat. Feliu Llentiscle, coneixedor de les mancances de la vila  tingué la idea d’utilitzar les campanes de les esglésies com a canons. El retruny de la campana major es confonia amb mil canons disparant de totes bandes i els atacants no sabien d’on cauria la bala. Poca cosa se’n sap de Feliu Llentiscle a part de ser un militar excepcional que veié en l’artilleria el futur de la guerra. Diuen que construí el primer tira-xines als cinc anys i la primera catapulta als 12. La guerra de successió l’atrapà a Nàpols on es preparava per la carrera d’artiller i immediatament es posà a les ordres de l’arxiduc Carles. Aleshores se’n perd la pista fins al seu nomenament per la Vall de Festuc.

El comandant de les forces francocastellanes era el marquès d’Alhócigo Viejo, vingut de terres castellanes amb una sola intenció, arrasar Castellfestuc. De l’animadversió dels alhociguencs a la vall de festuc en parla el mateix marqués de Alhócigo:

En las puertas de la plaza Villafestuch podímos sentir la emoción de una venganza servida bien fria. Desde la infausto Dalmacio Fesmona y su menosprecio a gustar un bocado de alhócigo, que todo alhóncigueño ha querido pagar diente con diente a los festucanos la humiliación de ver un poderoso alhócigo en el centro de sus plazas y castillos. Y la historia ha querido que hoy podamos cumplir con tal gran cometido.

Però arribà la tardor i Vilafestuc no havia caigut. Els soldats i miners felipistes patien cefalees o sordesa i quan se sentia el repic de les campanes vilafestucanes, els pocs que no tenien problemes auditius, queien en un atac d’histèria que trencava les files atacants. Pel costat defensor, les coses tampoc anaven gaire millor. La vila era una munt de runa encerclada per una muralla i les primeres pluges de setembre havien mullat la poca pols de pólvora que quedava. El tro de les campanes i les pedres-bala llançades era l’únic mantenien els assetjadors allunyats. Els tres mesos de setge havien convertit el joc d’atac i defensa en una rutina sagnant on els peons seguien endavant sense preguntar-se per a què lluitaven. Només la voluntat folla del Marquès d’Alhócigo Viejo iŀluminava aquella barbàrie.

Vilafestuc capitulà el dia 9 d’Octubre de 1713. En les actes de capitulació la vila acceptà uns capítols vergonyosos.

  1. Retar honores delante del alhócigo nuevo en la plaza mayor de la villa cada noveno de Octubre.
  2. Fundir las campanas dichas rompetimpanas y prohibir el uso de ningún cascabel, campanilla o cencerro sea en ceremonias religiosas o en pastos de ganado.
  3. Cortar la oreja a uno de cada diez festucanos durante nacidos los proximos diez octubres.

Abans que s’executessin les ordres el marquès d’Alhócigo fou cridat pel Duc de Pòpoli per engrandir les forces que assetjaven Barcelona i les capitulacions de Vilafestuc caigueren a l’oblit. Mai s’arribà a plantar l’alhócigo ni a fondre les campanes i tampoc  hi ha  constància que es tallés cap orella. A principis del segle XIX, Napoleó, conegut per la seva devoció a l’artilleria, vingué a Vilafestuc a retre honor a Feliu Llentiscle i s’emportà les Trencatimpanes a França. La seva intenció era utilitzar-les en cas de necessitat per espantar les tropes enemigues, però no arribaren a temps a la batalla de Waterloo i Napoleó perdé la guerra. Actualment les campanes formen part del museu de l’exèrcit de Les Invalides.