No et miris el Riu a Vilafestuc

No et miris el Riu
Autor  Mònica Batet
Editorial  Meteora
Primera Edició  2012
Tipus de Lectura  impressionista
Compra  Mater | Galatea
Préstec  Catàleg 1 | Catàleg 2
Internet  E-book | kindle | Blog | ressenya | Premi Crexell

Fa temps vaig llegir L’habitació grisa, de Mònica Batet i em va entusiasmar. Recordo el regust dolç que em va deixar el llibre i sobretot, el nom de la llibreria del poble de la noveŀla «les flors del mal».. L’any passat (2012) va publicar-se la seva segona noveŀla curta – No et miris el Riu – que va passar lleugerament desapercebuda fins que ha sigut nominada al Premi Crexell. Quan li vagi demanar a en Dèdal si tenia el llibre a les seves prestatgeries, somrigué burleta i me’l tragué de sota el taulell. «Esperava que me’l demanessis» afegí.

La noveŀla ens desplaça al centre d’Europa a una Ciutat (en majúscula) indefinida creuada per un Riu. Els habitants de Ciutat viuen amb el trauma silenciós dels ofegats. Així, coneixerem a tres personatges que faran de conductors de tres històries encadenades. Martina Tarr, membre d’una família que hereta una malaltia que els lliga al Riu, el Dr. Konrád Weszle, la filla del qual fou una ofegada embellida (un tipus d’ofegat que apareix més bell) i  i a Vera Kuntsz germana d’un ofegat desaparegut a les profunditats fosques del Riu i obsessionada amb la natació. A través seu captarem la tensió entre la Ciutat i el Riu i ens preguntarem en tot moment què hi ha de fons, què amaga el Riu si amaga res; o potser, tan sols és una explicació per no enfrontar-se a altres problemes.

La noveŀla es divideix en tres parts i mitja, on cada una podria funcionar independentment com un conte però que, unides, formen un conjunt on el protagonista absolut és el Riu. Es mou entre el terror, la intriga i la noveŀla fantàstica sense decantar-se, però sense perdre’s.  Durant la lectura es palpa la presència de l’aigua, el seu pas, somort i constant, l’angoixa dels personatges davant d’un Riu proper però desconegut i la intuïció d’una hostilitat latent. Es nota que Mònica Batet ha triat acuradament les paraules i impregna les històries d’un ritme pausat però continu que poc a poc cala la idea de la Ciutat i el Riu. La darrera part, concebuda com un epíleg o un article periodístic conclou subtilment les tres històries a la vegada que ressalta el protagonisme del Riu.

La noveŀla em fa pensar en els quadres impressionistes, de pinzellades grosses i vagues però que poden mostrar escenes extremadament detallades. Un llibre que sense ser lleuger és de bon llegir, i que et deixa un regust amargant al acabar-lo per curt, per dur, per ambigu i per deixar-nos amb la incògnita del Riu. Recomanable a qui no li hagin d’explicar tot el que passa.

One Comment

Comments are closed.