En Nando i la seva ombra

image

Tenia tot just 10 anys quan en Nando es va enfrontar per primera vegada a la seva ombra.

Fou durant un partit de futbol. En Nando era el davanter centre estrella de l’equip i aquell dia havia de xutar un penal. Ell volia xutar-lo a la dreta i la seva ombra a l’esquerra. Com que no es posaren d’acord cadascú intentà que la pilota anés pel seu costat i finalment la pilota seguí una línia recta sense força ni potència. El porter tot i tirar-se fou prou ràpid com per parar aquell misto de xut. L’ombra, des d’aleshores, es cregué amb el dret a opinar en les decisions d’en Nando.

Durant l’adolescència en Nando ho portà d’amagat. Ja és una època complicada de relació amb l’entorn, imagineu-vos amb una ombra que té vida pròpia. Si a ell li agradava l’Amanda Atmetller, l’ombra preferia la Beatriu Sants. Si ell volia anar al cinema, l’ombra volia jugar al billar. Si ell estudiava química, l’ombra era una crac de la història. bé, això últim li serví per anar tirant fins acabar l’educació obligatòria, quan el seu pare li demanà de seguir la tradició familiar i treballar al bar amb ell. L’ombra i en Nando havien anticipat el moviment del seu pare i, per una vegada, s’havien posat d’acord en una cosa; no volien fer vida darrera de la barra del bar del pare. Així que li cantaren les virtuts d’un curs d’hostaleria de la ciutat de Citrona com el pas imprescindible, en l’època actual, per a fer-se càrrec d’una empresa tan seriosa com un bar de Vilafestuc i el pare hi caigué de quatre potes. A finals d’any, ell i la seva ombra s’encaminaren a Citrona a estudiar un curs d’hostaleria que havia de durar quatre anys.

A Citrona, l’ombra i en Nando anaren a viure a una fosca i petita habitació d’un pis compartit. Al cap de pocs mesos, en Nando i la seva ombra no es podien ni parlar. Les desavinences d’adolescents s’havien convertit en mètodes de viure completament antagònics. En Nando s’havia aficionat a la cuina i apuntava bones maneres darrera dels fogons, mentre que la seva ombra preferia compartir les hores amb companys de pis somiatruites, artistes i literats . L’ombra fumava, bevia, conversava i escrivia poesia rebel mentre en Nando, als fogons, aprenia a combinar gustos i aromes per fer la menja més deliciosa. Poc a poc la distància es feu infranquejable i l’ombra agafà consciència de raça – d’espècie, de gènere o del que sigui una ombra-  i intentà d’organitzar un Sindicat de les Ombres per alliberar-les del jou dels portadors. La rebeŀlió tingué un èxit bestial. Les ombres de tots els companys de pis, dels sofàs, la làmpada de peu, el bloc de pisos i dels autobusos i cotxes aparcats al carrer del davant es declararen en resistència pacífica. Ni elles ni els seus portadors es mourien d’enlloc fins que no fossin escoltats els seus precs. Les ombres revoltades aparegueren a tots els mitjans i altres en seguiren l’exemple. Aviat es veié que el món no suportaria una vaga general d’ombres, i les ombres s’adonaren que elles soles no podien fer gaire res. D’amagat de l’ombra d’en Nando les revoltades arribaren a un acord. Ella, ultratjada demanà a en Nando fugí d’allà, i fou així com tornaren a Vilafestuc.

A Vilafestuc, el seu pare els rebé amb els braços oberts. En Nando aviat prengué el relleu al capdavant del bar de la plaça i es feu un nom com com a cuiner professional.  Més d’un cuiner famós i revista especialitzada ha eŀlogiat la seva traça amb les cassoles i paelles. L’ombra, desencantada del món es resignà a viure en un món on les ombres no poden tenir vida pròpia. Us la podeu trobar asseguda a un racó del bar, llegint i prenent notes per la seva autobiografia on, segons ella mateixa, deixarà l’ombra de més d’un polític en «calçotets». Mentrestant, però, no us negarà una bona tertúlia o discussió acalorada, bevent una cerveseta i menjant alguna de les tapes d’en Nando.

One Comment

Comments are closed.