El dia que es recità el Laberint de les Girafes a Vilafestuc, la sala d’actes era plena de casualitat. Per una d’aquelles raons poc definides, la gent s’havia sentit atreta per aquell nom tant peculiar i que tractava de l’home més vell del planeta.

Des de les primeres paraules la sala quedà hipnotitzada per aquest relat tant ben traçat que lligava mites i llegendes en una sola família d’origen desconegut i destí l’illa dins de l’illa. El narrador fou pres per les paraules i s’animà a mesura que els personatges diluien amb els seus actes els horitzons entre realitat i ficció i s’alçava una tempesta d’imaginació que amenaçava d’ofegar per excés públic, narrador i llibre. Però en l’últim moment les aigües s’encalmaren i amb algun glop de més s’aconseguí salvar tothom, fins i tot la història.

Al sortir de la Sala d’Actes era fosc i els assistents s’adonaren que feia dies que no menjaven, ni dormien i ni defacaven perduts com estaven enmig del Laberint de les Girafes. Ja a casa, després d’una bona dutxa i assecats de tanta imaginació desbordada tots es preguntaren una mateixa cosa: Com és que mai havien sentit a parlar del Laberint de les Girafes?