Carta

Aquest matí, al repic de les campanes de les set, m’he aixecat sense fer soroll. M’he dutxat, poc a poc i he preparat una bossa procurant no despertar ningú. He esmorzat un cafè amb llet amb unes madalenes dret davant el taulell de la cuina i he deixat la tassa a la pica després d’esbandir-la amb un rajolí d’aigua. He sortit de casa i amb un cop suau he tancat la porta. He aixecat la vista i damunt meu el cel blau començava a aclarir-se, senyal d’un dia tranquil i assolellat. Avui, per primera vegada en molts anys marxo de Vilafestuc per un temps indeterminat.

Fins ara la meva feina m’obligava a viatjar sovint i a moure’m lluny de la Vall de Festuc, però enia la certesa d’un retorn al final de la jornada, del mes o de l’hivern. Ara és diferent. Crec que és un moment apropiat per descobrir un món nou fora de la vall. Vilafestuc se m’havia fet petit, encartonat i estret de mires. La Vall, escasellada al fons de la Catalunya Ulterior, avui per avui, no em pot donar més del que m’ha donat. Les darreres crisis de sequera, empetitiment i el robatori m’han fet veure que per poder tornar a fruir -ne me n’haig d’allunyar prudencialment. Fet i fet, Vilafestuc serà aquí d’una manera o altra. No crec que el gall de l’àvia Angelina deixi de cantar a la lluna, la gent continuarà sense veure les estacions de tren i en Nando i la seva ombra es reconciliïn asseguts a la barra del bar. Però tot això passarà sense que jo els escrigui la crònica. Vilafestuc havia absorbit la meva energia com una sangonera i ara necessito un bany d’aire fresc lluny d’ella per recuperar-me.

Mai m’han agradat els aquells que allarguen les dates de publicació fins que un dia, sense motiu desapareguin. Sempre ho he trobat una falta de respecte. Per això, davant de la possibilitat de no tornar a escriure durant molt de temps he decidit avisar. No us preocupeu, continuaré per aquí, i suposo que durant un temps tot això seguirà tal i com estar mentre em recupero i reflexiono una mica sobre la vall. Sóc conscient que no he explicat tot el que volia sobre la vall. No us he dit res de Festullac i la seva llacuna. Ni de Llocnou de Festuc. Ni tan sols us he relatat la llegenda del Festuquer Vell ni el pas d’Hanníbal per la vall de Festuc. Encara us havia d’explicar una història medieval i el nostre dia a dia… però, si no us sap greu m’ho reservaré per quan torni.

Atentament,

vullunfestuc.