La Dona que volia ser oruga. (Vuf-006)

metropoli

Relats Conjunts XV

I diu que això és segur? M’ajudarà? D’acord, em relaxo Els meus pares? Vaig néixer en una família benestant de les rodalies de Barcelona. Érem d’aquells que viuen en Torres i tenen una casa a l’Empordà i una altra al Pirineu que només fan servir un mes l’any. La meva mare era una dona d’aquelles que tenen classe. Educada en escoles franceses tenia un savoir-faire que poca gent podia dir en aquella època. Era la típica afrancesada, intel·lectual i alliberada. Sí, molt elegant. Recordo el seu vestit de nit de color blau nit que li havien fet expressament en un sastre de Toulouse. I sempre el complementava amb unes sabates de taló que estilitzaven la seva figura, ja per si sola prou esvelta Dons no ho recordo, però ara que ho diu, si que tenia el bany ple de pots i pinzells per maquillar-se, potser si que s’hi passava molt. Ui, el meu pare era una persona diferent. Venia d’un altre món. Sempre he pensat que si hagués viscut en una altra època l’home s’hagués fet del ram de l’aigua També se’n pot dir així si ho prefereix. Però quan la gent es referia al meu pare l’anomenaven Dandy anglès. Com a les pel·lícules dels anys seixanta Que sigui més precisa? Solia portar vestits de fil clar i en comptes de la corbata un mocador de seda autèntica, diferent segons el seu estat anímic Jo vaig començar maquillant a les meves cosines. Elles eren més grans que jo, i quan sortien de festa sempre demanaven la meva ajuda per maquillar-les Dons ara no em ve al cap qui me’n va ensenyar Potser. El cas és que maquillava com els àngels i ni tant sols tenia 10 anys. Quins anys! Les màscares les vaig començar a fer servir abans de tenir la regla. La gent deia que durant l’adolescència el cos et canvia i et surten grans i jo volia evitar-ho. Als quinze anys ja havia inventat una mascareta de mel i aloè vera amb aràbiga que aconseguia netejar en dues hores tots els porus de la cara Mai, era molt bona nena i sempre m’havia quedat aprop de la llar familiar. Tampoc no tenia interès en sortir L’època de la universitat és una altra cosa. Vaig haver d’anar a viure a la ciutat on hi ha pol·lució tot el dia i No, tampoc em molestava que la cuina no es netegés, però si em tocaven amb els seus dits greixosos i bruts a la cara em destrossaven el cutis! En acabar la carrera vaig anar a treballar en un laboratori químic sí, la gent vestia guants, i aleshores ja tenia un maquillatge que aïllava la pell de l’exterior Sí, però encara faltarien uns quants anys per fabricar la cuirassa. Pensi que una pell fina i maquillada per tota la vida no s’aconsegueix així com així, es necessiten anys de repòs, impulsos nerviosos en moments determinats sobre nervis concrets i un coneixement de química dèrmica fora de sèrie. I ara vostè em diu que m’haig de treure la carcassa que em maquilla tot el cos alhora que em cuida la pell?MAI DE LA VIDA! No em parli d’obsessions ni bogeria! On sóc? De què deia que era metge vostè? Què?? Deixeu-me sortir d’aquí!

4 Comments

  1. Espectacular… Un relat molt bo!
    Ella està com un llum de carburu, però…

    O, potser, és una mica Norma Desmond a Sunset Bulevard…

    Per cert, crec que ahir, estaves assegut davant meu a l'FNAC.
    ;¬)

Comments are closed.