Poc després de l’hora tonta, aquella hora de la tarda quan la gent o treballa o fa la becaina, els vilatans de Vilafestuc ens hem reunit a la Plaça per tal de revelar el nom del proper homenatjat al Carreram. Tots portàvem els deures fets i cada un de nosaltres portava un objecte que consideressin interessant. Així Hem descobert mans de filòsofs en urnes de formol, raspalls que borden, lloros que parlen català amb accent de Barcelona, nines miraculosos, armaris buits que contenen secrets i un nombre tant llarg de meravelles que en prou feines podem recordar-les. La plaça feia goig de veure, plena de colors i gent amuntegada una sobre l’altra.  I aquest és un dels seus encants, la capacitat d’enlluernar, de transformar una extravagància en un fet quotidià i la rutina en una meravella.

Sí, hem afegit al nostre carreram a en Pere Calders, escriptor excepcional en la nostra llengua, que va cultivar l’art del conte amb una destresa poc freqüent. Segur que si fos francès el classificaríem de clàssic internacional, si fos anglès d’autor de best-sellers i japonès… bé, tothom sap que els japonesos imiten els accents d’olot.