El cel s’enfosqueix tot i ser a primeres hores de la tarda d’un dia d’estiu. Agafo aire amb força i pels narius em penetra l’olor d’humitat. És a punt de ploure.

És un d’aquells dies que la natura sembla que parli i els motors dels cotxes siguin xiuxiuejos de rerefons. El vent agita les fulles i tots els animals responen a la crida nerviosos.  Els ocells volen baix i refilen més aguts que mai. Els gossos, vigilants de portals, treuen el morro fora i borden sols.

La ciutat, que s’erigeix  superba els dies de sol avui somniejau. O encara pitjor, es desperta d’una ressaca, tota lletja.

Això és el que passa aquests dies, que la veu apagada de la vida ens arriba més forta que mai i ens mostra les vergonyes de les nostres ciutats. Només podem aixecar el cap al cel i invocar la pluja redemptora que allunyarà els vents podrits que nosaltres hem creat i ens permet acceptar la nostra ciutat tal i com és.