La vall fantasma (Vuf-007)

Entrem al poble a primeres hores d’una tarda calorosa d’estiu. Xino-xano, amb les motxilles a l’esquena travessem carrers polsegosos envoltats de cases tancades. No es mou ni una ombra, ni canta cap ocell. Arribem a la que havia sigut la plaça major. Un vell llimoner presideix la plaça, just al costat d’una font que ja no raja. L’entorn ens intimida i ningú s’atreveix a parlar. Tots escoltem la nostra pròpia respiració que poc a poc reprèn el ritme normal. Algú s’ajeu en un portal per tal de protegir-se una mica de la llum, uns altres busquen refugi a l’ombra del llimoner.

Els que quedem desperts decidim explorar el poble. Fem voltes entre els carrerons, i gràcies a una finestra mal tancada penetrem a una casa.  Ens costa acostumar-nos a la penombra de l’interior, però aviat ens adonem que som al que havia sigut una cuina. Al mig una taula parada amb dos plats i un porró amb un cul de vi. Algú l’olora i diu “Agre“. La paraula ens espanta i ens adonem que  fa hores que ningú deia res. L’estat d’abandó del poble ens causa una tristesa profunda des que hem entrat a la Vall i hem vist les feixes de festucs plenes de males herbes.

Sortim de la casa i continuem el passeig. Ens fixem amb les plaques dels carrers on homenatgen a cantants, arquitectes i escriptors. De sobte veiem davant nostre dos nens jugant perseguint una pilota, i sobre nostra una dona jove espolsant un mantell en un balcó. Sentim les veus de velles xafardejar a les entrades de les cases mentre esperen que el sol passi. Olorem cafè preparat a l’estil turc, amb pòsit i un got gros ple d’aigua fresca. Nosaltres ens mantenim estàtics observant com un poble abandonat es converteix de cop i volta en calor humana. Els nostres sentits reben tants estímuls que no podem fer res més que mantenir-nos quiets, com arbres centenaris i notar la calor humana del poble.

La pilota amb la qual juguen els nens cau prop nostre i un de nosaltres s’ajup per agafar-la. En aquests moments s’esvaeix el miratge. No hi ha nens, no hi ha mantell estès ni velles xerrant. Només queda la pilota envellida per la calor, als peus del nostre company. Ens mirem amb cara d’ensurt i sense dir res més tornem enrere. Passem per cases verdes i grogues enfosquides pels anys, de reüll observem un palauet modernista que recorda una llimona. El camí de tornada es fa més llarg tot i que quasi correm amb totes les nostres forces. A dreta i esquerra veiem evidències de l’abandó del poble, però no ens traiem del cap l’escena que acabem de viure. Cap de nosaltres vol obrir la boca, però els nostres ulls revelen que tots ens preguntem que se n’ha fet dels vilatans.

Quan arribem a la plaça major ens trobem els que descansaven completament desmaiats i no podem despertar-los. El Sol comença la seva travessia descendent i la llum abans blanca ara ha pres tons vermellosos. Aviat es farà de nit i encara no tenim refugi. Amb el cor compulgit decidim fer torns per carregar els desmaiats i ens els enduem fora del poble.

Passem la nit a uns quilometres del poble sota un festuc vell i mig podrit. Cap dels que hem anat a fer el volt podem tancar els ulls i passem les hores desvetllats qüestionant-nos les nostres creences. L’endemà, els nostres companys desmaiats es desperten com si res hagués passat. Els expliquem la història i coincidim que la calor ens havia jugat una mala passada a tots. Acabem de baixar la vall sense problemes cantant i rient.

Uns dies més tard, quan ja som a la ciutat intentem localitzar el poble altre vegada. No coincideix el nostre recorregut amb el mapa. Ni el poble ni la vall apareixen enlloc. Ens mirem sorpresos i amb cara d’espant. Era o no era la calor?

One Comment

  1. Pingback: Vilafestuc » Blog Archive » Els pobles perduts

Comments are closed.