L’espia. (Vuf-008)

L’Espia

Des que visc a la mansió familiar la meva vida és rutinària. M’aixeco a les 6 de la matinada, i llegeixo els diaris mentre picotejo unes torrades amb mantega i melmelada. Cap a les 8 agafo el cotxe i baixo fins la ciutat, on em passejo la resta del matí per galeries i exposicions. De tant en tant una radio em truca per fer de tertuliana i a vegades em criden per actes protocol·laris. Si és així em quedo a dinar a la ciutat i torno a la tarda, però sinó prefereixo tornar al refugi familiar el més aviat possible. Al vespre sopo, i llegeixo alguna cosa de la biblioteca de l’avi abans d’anar a dormir. Molts em troben avorrida i rutinària i se sorprenen quan els parlo de la meva vida.

Vaig néixer en una família benestant, en el sentit tradicional. Teníem un palau, un petit títol nobiliari i fàbriques tèxtils en una època que aquestes coses ja començaven a ser antiquades. La meva mare va morir durant el part i el meu pare es passava el dia amunt i avall i mai parava per casa. Diuen que era un pervertit que es deixà anar en tots els vicis que tingué. Si és així que Déu l’hagi perdonat, jo davant seu només puc mostrar indiferència, la mateixa que ell em demostrà a mi. La persona que em cuidà fou l’àvia, veritable mestressa de la casa.

L’àvia era una bona dona, intel·ligent i creativa. Segurament en una altra època, o en un altre entorn, hagués sigut actriu o cantant, però allà, ella era la pubilla de Vall·llobera i com a tal s’hagué de comportar. L’àvia sempre m’explicava històries de la seva mare, o sigui, la meva besàvia. Contava que era una persona amb tanta empenta que ella sola havia aconseguit que el seu marit, un noble arruïnat es convertís en un dels homes més rics de la comarca. Jo me la mirava meravellada. M’imaginava hereva d’una nissaga de dones amb un fat terrible, però alhora d’una força que superava totes les barreres. Quan morí l’àvia vaig plorar. El pare ni tant sols es presentà al funeral.

Uns anys més tard, em vaig sentir perduda. Tenia un parell de pretendents i el pare volia que em casés amb un d’ells, un amic d’infància seu vidu que tenia un càrrec important a governació. Jo, evidentment, no volia casar-m’hi però tampoc sabia per on portar la meva vida. És per això que passava moltes hores tancada a l’habitació de l’àvia recordant les històries que em contava. Un dia, remenant l’antic armari de roure vaig trobar una capsa de fullola. La capsa devia ser prou vella, perquè la pintura verda s’havia descolorit amb els anys. A dins hi vaig trobar quatre objectes: unes ulleres petites i rodones amb vidres ratllats; unes monedes estrangeres en un idioma indesxifrable, un permís per viatjar de Prússia fins a l’Imperi Otomà i un retrat.

Al retrat hi apareixia una dona vestida de dol trencat per una ploma blanca que sortia ufanosa d’un barret petit en forma d’olla. La dona estava de tres quarts i mirava de reüll al pintor amb uns ulls mig closos i uns llavis tensos, quasi enfadats. Era com si la molestés l’acció del pintor. De fons s’intuïa una avinguda d’una ciutat en ple hivern. El darrera del quadre no deixava cap dubte sobre la identitat de la dona: Genoveva Vall·llobera, la meva besàvia.

La capsa em deixà perplexa. Pel meu cap em repetia una i altra vegada totes les històries que em contava l’àvia i en cap cas hi sortia la meva besàvia a Prússia ni a l’Imperi Otomà. Vaig començar a fer-me més i més preguntes i durant dos dies no vaig poder treure els ulls d’aquell retrat. Aleshores la força que hi ha dins de cada Vall·llobera va sortir, i com si de sobte algú hagués aixecat el teló i encès els llums vaig saber què havia de fer: perseguir la besàvia. Vaig prendre uns quants diners de la casa, vaig deixar una nota al pare i em vaig dirigir a Berlin, capital d’Alemanya.

Tot el que ve després és un espiral caòtic de caiguda. De Berlín vaig anar a parar a Istambul, on vaig descobrir la vida llicenciosa de la meva besàvia. Però res s’aturà a Istambul, d’allà a Bagdad i després Constança, Sant Petersburg, Viena i totes les corts més importants de l’època. No vaig descobrir què s’amagava darrera la meva besàvia i la seva vida d’aventures abans de ser la senyora Vall·llobera, però si que em vaig descobrir a mi mateixa: casa meva era el Palau de la Serra, i la meva comarca.

Vaig tornar a casa set anys després d’haver fugit de cop i volta. Vaig trobar-me el meu pare assegut en una cadira de rodes sense poder pronunciar ni una paraula. En veure’m es va posar a plorar i intentà agredir-me o abraçar-me, però l’únic que aconseguí fou tirar a terra la manta que li tapava els genolls. Segons m’explicaren els majordoms quan jo havia marxat s’havia deixat vèncer pels vicis que l’havien obligat a malvendre el patrimoni familiar. Només en quedava la mansió, completament deteriorada i sense cap valor real.

El primer que vaig fer fou recuperar la llar. Vaig acomiadar el servei, massa car, i vaig posar-me mans a la obra. Poc temps després escriuria la primera de les meves aventures sobre una espia catalana que viatjava per l’Europa del segle XIX entre un món en decadència i un altre que en naixença. Immediatament vaig tenir un èxit que em permeté mantenir la casa i fer-me un nom als cercles literaris. De tant en tant recordo alguna de les històries de la meva àvia i en faig una novel·la que, per inèrcia, té un cert èxit de vendes.

Des d’aleshores no he tornat a dormir fora de la meva mansió, ni una nit. Cada nit, abans d’anar a dormir obro la mateixa capsa verda i observo la mirada de la meva besàvia. Fa molts anys que vaig prendre la determinació de ser aquí, i fins ara no m’he penedit ni un moment de la meva decisió. Hi ha gent que treballa en una feina rutinària tota la vida i somia a viure aventures. Jo, vaig perseguir aquestes aventures, i vaig descobrir que el meu somni era la rutina.


Relats Conjunts XVI

6 Comments

Comentaris no permesos.