còdex vilapistakionesis
Si algú segueix la carretera de la festuquera uns quilometres arriba fins a l’antic monestir cistercenc de Vilafestuc. En realitat del monestir només queden quatre parets i un parell de columnes del que havia sigut un petit claustre gòtic, i segons la història mai va arribar a tenir especial importància. Ara bé, el monestir de Vilafestuc és conegut mundialment pel seu còdex vilapistakionesis, el primer tractat de cuida i art del festuc.
L’origen del còdex és incert. Alguns diuen que prové del monestir de Cister, d’altres consideren que és una còpia d’un tractat de l’època romana. El lligall és un conjunt de papers en papir amb decoracions i grans dibuixos de molta qualitat sobre el festuc i tot el seu entorn. El primer capítol es concentra en la sel·lecció de les llavors i repassa les diferents espècies que es podien plantar en aquella època. S’ha de fer especial esment entre els papers 8-16, on l’autor detalla les combinacions entre les espècies de festucs, capítol que Mendel tenia com a llibre de capçalera.
El segon capítol descriu l’entorn on s’ha de plantar el festuquer. S’emfatitza quin ha de ser el tipus de terra i el clima on creixen millor els festucs. També descriu quins animals ajuden al desenvolupament de l’arbre i quins son perjudicials. Aquest apartat és el més bucòlic amb dibuixos d’ocells i paisatges de camps de festucs. Alguns vilatans han volgut veure en aquests paisatges els seus camps i terres, però la majoria d’historiadors coincideixen que els paisatges son la plasmació de les idees del còdex més que un lloc real.
El tercer capítol està dedicat a l’arbre. Aquest capítol és el que conté major nombre de dibuixos complementaris, entre fulles, flors i arrels. La part final del capítol, entre els lligalls 25 i 36, parla del fruit i la millor manera de collir-lo i s’enllaça directament amb el que s’anomena el quart capítol.
En realitat el capítol quart és un apèndix del tercer afegit amb posterioritat, segurament pels mateixos frares que realitzaren el còdex. Aquest capítol és un calendari del festuc, mostrant tot el cicle de creixement, assecatge i fermentació del festuc per obtenir diferents tipus de fruits i productes. En aquest apartat es destaca un dibuix a pàgina completa d’un calendari astrològic amb els signes del zodíac formen un festuc perfecte i unes lletres petits indiquen “pistacium anno” o any del festuc, considerat el millor any de la història per plantar festucs. Segons els estudiosos aquest any coincidirà amb el 2112 de la nostra era, pel que si es compleix seria una demostració de la saviesa dels frares festuquers.
El cinquè i últim capítol és una raresa en els reculls que ens han quedat de l’antiguitat ja que és un llibre de receptes. En ell apareixen un conjunt de receptes de substàncies i menjars que es poden fer amb festucs. Cada recepta segueix el mateix protocol: ingredients, preparació, presentació i conseqüències. Les substàncies poden anar des d’una innocent crema de festuc o conill al festuc fins a teòrics afrodisiacs a base de festucs. D’aquest capítol s’han perdut algunes pàgines intercalades, que contenien alguns dibuixos i més receptes. La llegenda diu que entre aquestes receptes hi havia la manera per cridar el diable, ja que com tothom sap no només cal mandràgora sinó que també fa falta festucs.
El còdex va desaparèixer entre la desamortització de Godoy (1798) fins a principis del segle XX quan uns aventurers barcelonins el van retrobar, en un estat lamentable de conservació a les coves de la Clova de Festuc. La desaparició del còdex va coincidir amb les pitjors collites de tota la història de Vilafestuc, pel que molts vilatants veurien amb bons ulls el seu retorn a la Vall. Actualment s’exposa al museu MNAC de Barcelona com a Art Nacional Català.
Potser t'interessarà:
