La llegenda de la flauta endimoniada I (Vuf 010)

La història de Vilafestuc no només la componen les seves places i llegendes, sinó que també està formada per persones. Avui us parlaré d’una llegenda que justament tracta d’una d’aquestes persones, en Robert de Can Jan.

En Robert nasqué a Vilafestuc fa moltíssims anys; tants com dents tenen els ocells. Era fill d’en Noel i la Júlia de Can Jan, una família pobre de la vila, però molt estimada per tothom. La família de Can Jan sempre tenien un somriure i el seu fill era la jo ia de la casa. En Robert no va despuntar durant tota la seva infantesa i ben aviat entrà com ajudant del fuster del poble on aprengué l’essència de la fusta. Durant els primers anys res feia pensar superaria la mediocritat i només aconseguia imitar els dissenys del mestre fuster, i poca cosa més.

Però la història d’en Robert de Can Jan canvià aquell dia de tardor. La jornada havia transcorregut com sempre. Darrerament s’entretenia amb els acabats de la còmoda de la senyora de Castellfestuc i tornava sol xino-xano a casa seva. El sol es ponia vermell i gran darrera del Coll de la Clova creant jocs  d’ombres terrorífics entre festuquers i muntanyes que haguessin espantat el més valent, però en Robert, cansat i acostumat a la marxa ni s’hi fixava. De sobte sentí una música just davant de la cruïlla de la Llimonera Seca, allà on es creuen el camí ral amb el caminoi de la Festuquera. El so captivà en Robert des del primer instant. La música pujava i baixava amb alegria i aconseguia que en Robert notés una felicitat intensa, però canviava de sobte i aconseguia humitejar-li els ulls amb sons allargaçats i greus. En Robert sortí del camí i es seguí aquella música hipnotitzadora. Finalment, darrera una roca hi veié un home assegut, tapat amb una capa negre  que tocava una flauta. En Robert estava en estat de xoc. S’acostà lentament a l’home i quan aquest s’adonà de la seva presència parà de tocar la flauta i se’l mirà:

- Noi, t’agrada? - preguntà l’home vestit de negre.

- I tant, però què és? – respongué en Robert sense poder treure els ulls de la flauta.

- Dons mira, una mena de flauta amb una llengüeta. Però no sé pas què fer-ne! – Li digué l’home mentre li mostrava la flauta.

- Jo la trobo fantàstica! Aconsegueix transmetre totes les emocions, des de l’alegria fins a la més greu de les tristeses.

- Ui! Ja veig que t’agrada. Te la venc!

En Robert no s’ho podia creure. – Quan en vols?!- Exclamà emocionat.

- Vaja, vaja, encara hauré fet sort parant-me en aquest trencant. -L’home agreujà la veu – Què et sembla si ara te la dono, però d’aquí deu anys, em donaràs el valor que tingui per tu aquesta flauta. Si no ha representat res me n’aniré amb les mans buides, però si gràcies a la flauta has aconseguit alguna cosa, aleshores m’hauràs de donar aquesta cosa. Fet?

En Robert no podia pensar amb claredat. Tant era el poder d’atracció que sentia per aquella flauta, així que només pogué pronunciar un mot: Fet. Així fou com aquell home li cedí l’instrument a en Robert de Can Jan, en una cruïlla de camins entre Vilafestuc i Bisbal de Festuc. En Robert gelós la guardà i mai en parlà amb ningú d’aquell encontre.

Potser t'interessarà:

1. La llegenda de la flauta endimoniada II (Vuf-010)