Un dia de silenci a Vilafestuc

El dia 27 de Març a Vilafestuc és el dia del silenci. Durant tot el dia la gent evita parlar o pronunciar cap so voluntàriament. Per un no-vilafestuquí visitar el poble es fa una mica estrany. La gent fa la mateixa feina que qualsevol altre dia, però es manté en el més absolut silenci. Els vilatans, amb el pas dels anys, han dissenyat un sistema de comunicació alternatiu, basat, parcialment amb l’ús de les mans, el sentit comú i les mirades. Quantes coses que podem dir amb els ulls si hi parem atenció! He vist demanar un pastís de crema, recobert amb nata per l’aniversari de la néta amb una dedicatòria que digui “Per molts anys, Laura” només amb la mirada.

Últimament, el moviment nova-onada ha potenciat el sentit espiritual de la jornada, com si fos un ramadà o setmana santa de depuració espiritual. En realitat la llegenda és més fosca.

Fa quasi un segle a Vilafestuc, gent influent del poble volgué canviar la paraula festuc per pistacho. Deien que feia més modern i que una paraula com festuc ningú sabia què volia dir, en canvi, pistacho portaria més turisme. Arribaren tant lluny que volgueren canviar el nom del poble per Villapistacho. En aquells moments la Colònia Festuc estava en franca decadència, i es barrejà un problema amb l’altre i es crearen els grups d’exaltats. Aquests grups muntaven manifestacions, vagues il·legals i visites a les cases alienes amb llançament d’ous i pintades a les portes incorporades.

Alguns intentaren arribar a un consens. Proposaren fer servir la paraula pistatxo i Vilapistatxo com a alternatives a mig camí entre unes posicions i les altres. Fins i tot n’hi hagué que proposaren un retorn al Pistákion original o a un més actual pistako, en esperanto, un idioma en voga per aquelles èpoques. El poble s’hauria anomenat Urbopistako, i tots hauríem sigut germans. Però cap de les altres opcions tingué cap suport, eren uns o altres i les coses empitjoraven.

I arribà la nit del dia 26 al 27 de Març. Aquella primera setmana de primavera la tensió havia anat en augment, i tot semblava que aviat explotaria. La nit fou fresca i llarga i els vilatans en prou feines agafaren el son. Quan el sol despuntà entre els turons de la vall es visualitzà la magnitud de la tragèdia. Centenars i milers de festuquers tallats a ran de terra, algusn fins i tot arrancats de soca-rel, tot per arruïnar el contrari. Era com si els més violents d’un i altre costat s’haguessin posat d’acord per devastar la vall la mateixa nit.

Alló posà fi a una guerra que ningú acabava d’entendre. Durant quaranta dies ningú s’atreví a parlar amb ningú, alguns sentien massa vergonya del que havien fet i els altres per indignació. La vida seguia tranquil·lament, com si res no hagués passat, la gent anava a treballar, a comprar i a jugar al parc, però callats. Finalment una nena trencà el silenci, delerosa de coneixement: “mare, perquè van tallar els arbres?”

I així, tant senzill, tot va tornar a la normalitat.

Des d’aleshores el mateix dia 27 es rememoren aquells fets, mentre guardem un silenci respectuós. Pels festuc tallats i per aquella nena, que amb una sola paraula, “arbres” retornà la gent a la normalitat.