Heu caminat durant la nit per Barcelona, quan les voreres estan buides i els semàfors canvien de color sense la concurrència de cotxes i vianants? Us heu adonat que algunes nits les faroles enfosqueixen la seva llum, que tots els sorolls nocturns callen? Si és així, segurament vosaltres també els heu vist.

Apareixen del no-res i durant uns minuts emplenen carrers al seu pas ferm i accelerat, tots al mateix ritme. No es miren mai a la cara i mantenen la mirada fixa al davant. I quan trenquen a la següent cantonada s’esfumen, desapareixen per sempre, mentre per l’altre costat del carrer, un altre d’aquesta gent apareix seguint el mateix patró.

No he aconseguit esbrinar a quina classe social s’adhereixen, ni si hi ha més dones o homes, o joves o grans. Formen un grup heterogeni amb pocs denominadors comuns. Vesteixen roba fosca, però tampoc van de negre platí. Mostren una faç sense emocions, tensada. Sempre van seriosos i res els desvia de la seva trajectòria. Algunes vegades he pensat que simplement patien algun tipus estrany de somnambulisme, però ara ja no. Sé que s’adonen de l’entorn, tot i que perd importància davant de la seva missió: El caminar nerviós els carrers de l’Eixample. He volgut identificar algun conegut entre ells, però intueixo que aquesta gent no existeix durant el dia, no viu, només espera aquestes nits en que una sirena els canta i surten de les seves llars convençuts de la importància de la seva obra.

Poc sovint es creuen entre ells, com si algú prèviament hagués dissenyat els recorreguts d’aquests centenars de transeünts de la nit. Quan això succeeix no es miren, tot i passar a mil•límetres uns dels altres, just al mig del carrer, tampoc es giren i quan giren al següent carrer penses que potser t’has equivocat. I apareixen nous transeünts que no es creuaran i tot continua. Però encara, entre aquests moments diferents, n’hi ha uns pocs –molt pocs- excepcionals en que un petit gest de mans delata un intercanvi d’alguna cosa. Aleshores el que ha rebut l’objecte accelera lleugerament el pas, o potser soc jo que accelero el meu cor. Ja no puc estar segur de res.

Una vegada vaig intentar perseguir l’objecte d’intercanvi, per saber què era, a què es dedicaven; però fou una tasca impossible. Entre els intercanvis veritables hi ha falsos creuaments, que crec destinats a la gent com jo es perdin seguint-los. Estic convençut que no és droga, ni tampoc armes. Té alguna cosa a veure amb l’espiritualitat. He llegit uns llibres de la biblioteca sobre el tema i potser intercanvien el Grial per protegir-lo. O potser son extraterrestres que es passen informació obtinguda durant el dia. O la CIA, Al-Qaeda o el grup Bildelberg. Tot és molt confús.

Un altre dia, cansat de tot en vaig parar un. Era una dona cabells curts i rossos, en conjunt, guapota. Vestia uns pantalons texans blaumarí i una brusa negra, acompanyada d’una bossa també negra. Només li vaig preguntar l’hora i en adonar-me que m’ignorava li vaig interceptar el pas. La dona va suavitzar les faccions de la cara, tot i que els ulls no podien evitar mostrar rebuig per aquella interrupció. Un cop respost, va seguir a pas lent fins la següent cantonada i desaparegué, així com tots els vianants nocturns. Aquella nit s’acabà abans d’hora.

Des d’aleshores em faig l’adormit aquestes nits. M’assec a un portal com un mendicant, tot envoltat de cartró i amb un tetrabrick de vi i els espero. Si la policia els ignora no seré jo qui els provoqui. Intento posar-me en contacte amb ells de forma més indirecta, i he plantat rètols que no puguin evitar llegir demanant entrar a la organització. És perillós, però si saben que conec el seu secret m’hauran d’acceptar. La feina és d’uns escollits i jo sé des de dins del meu cor que en soc un d’ells. Però per ara no he aconseguit res, cap canvi de rutina, sempre igual, sempre durant les mateixes nits, sempre diferents persones, i mai mirant-se a la cara.