El nostre heroi, Josep Pla

Mai m’he considerat planià. Fins i tot l’únic llibre d’en Pla que m’he llegit és Nocturn de Primavera, justament venuda com l’obra menys planiana de Josep Pla. De fet fins i tot tenia tírria als tertulians que utilitzaven cites d’en Pla per reforçar el discurs propi, que eren molts! Mai vaig entendre perquè es considerava que en Pla tenia la resposta a totes les preguntes que un català podia fer-se. Fos sobre l’estatut, la sequera o els trens de rodalies, sempre hi havia una cita seva que trencava l’argumentació i tots els contertulians de l’orador li donaven la raó, sense discutir. La tírria que tenia a que citessin en Pla vaig derivar-la directament a tírria per en Pla. El dia que la revista Sàpiens tragué un numero on s’afirmava que en Pla havia sigut espia franquista fou la meva quadratura del cercle: evidentment, en Pla no tenia totes les respostes sobres Catalunya, ja que només havia sigut un vell ric mig rondinaire, mig franquista que feia quatre peles escrivint en català.

La primera vegada que vaig dubtar d’aquesta imatge fou en llegir la seva novel·la Nocturn de Primavera [apunt], que com ja he dit, ho vaig fer en saber que era una obra diferent a la resta de les seves obres. Però els dubtes només serveixen per reafirmar la pròpia creença si no són atiats convenientment, i aviat vaig tornar a la meva imatge antiga d’en Pla.

Així dons quan em van regalar el llibre de l’Enric Vila, El nostre heroi, Josep Pla, vaig pensar “Pla? Buff!”. Val a dir, a favor de qui em va regalar el llibre que tenia raó. El llibre ens mostra la imatge que s’ha forjat l’Enric sobre en Pla a través d’un dietari que explica anècdotes de la seva pròpia vida que d’alguna manera el porten a visitar els textos d’en Pla. L’Enric ens mostra un Pla més humà i conscient de la seva importància com a escriptor i continuador d’una cultura que rep estocades per totes bandes. La idolatria que sent per en Pla és tant gran que no pots fer res més que sentir-t’hi tu mateix atret.

Els dubtes s’apaguen sota la sorra si algú no continua atiant-los. Enric Vila els ha atiat ben fort, i afegeixo a la llista d’escriptors pendents a en Josep Pla. És una sort, i en puc estar agraït tant a qui em regalà el llibre com al propi autor. Però el llibre no només parla de Pla ni de la seva propia vida. També parla de Catalunya. De fet, crec que és un llibre sobre Catalunya a través del propi Enric Vila i de la imatge que ell té d’en Pla. En aquest llibre l’Enric intenta fer palès un orgull de ser català, que creu – i crec- que sovint ens falta. Segurament, per això, se’l podria aproximar als corrents pro-Pujols que últimament s’extenen pels intel·lectuals catalans, però en comptes d’un orgull mofeta, l’Enric proposa simplement l’orgull. Perquè ser català no és ni millor ni pitjor que res, però no és ser espanyol, ni francès ni suec; i per aquestes coses no es demana perdó.

Em sap greu que per Sant Jordi no me’l firmés. Tenia l’autor assegut a la taula de la Central, mirant passar els passejants i no vaig atrevir-me a demanar-li. No sé si fou per vergonya, perquè no confiava gaire amb el llibre o perquè ni tant sols sabia de què anava, però no vaig parar-me. Ara seria diferent. Crec que seria millor que un mes més tard de Sant Jordi els mateixos autors plantessin la paradeta i firmessin el llibre. Aleshores si que seria interessant! Els lectors s’haurien llegit el llibre i en podrien fer un petit comentari a l’autor i aquest rebre les veritables impressions del seu últim llibre i no d’aquell-llibreue-escrigué-fa-mil-any. Ho instaurem?

Potser t'interessarà:

1. Olor de Violetes de Josep Campmajó
2. ‘Si una nit d’hivern un viatger’ arriba a Vilafestuc