On l'autor fa el relat conjunt d'Ashes com tothom.
Heus aquí un altre relat conjunt.
Ui ja feia dies que no en veia cap, i en tenia ganes!
Quin quadre és?
Ashes, d’en Münch.
El coneixes?
No.
Perquè el tractes amb tanta familiaritat dons?
No ho sé.
Bé, què t’inventes?
Què penses de la història de la prostituta i el polític corrupte sense escrúpols i amant del sexe brut?
I que al final la puta mor de sífilis i el polític se'n busca una altra?
Vaja, si, massa típic. I aquesta?
Es desperta No recorda res d’on és… com les altres vegades que fa el viatge. La noia gira el cap i davant seu hi veu un home enfonsat en la més absoluta depressió. Alguna cosa haurà vist o intuït. No s’atreveix a moure’s. Coneix la gent que la ve a veure i sovint volen combatre els seus fantasmes sols. I això a ella no la molesta; paguen per avançat. Què deu haver dit? Hi pensa. La seva ment s’inunda d’imatges de gent, de converses i de pensaments que no li son propis. Imatges de fregaments de pells entre noies i sàtirs, orgasmes i brutícia.
Busca alguna peça de roba. La noia odia que cada cop acabi despullada, però sap que és llei de vida. La gavatxa li va explicar. “Les herbes provoquen la calor corporal i el teu cos reacciona buscant sexe, o violència. Tot depèn del viatge.” Creu que aquest cop ha sigut sexe. Torna a mirar el client però està en estat de xoc, sense símptomes de cap contacte.
Intenta incorporar-se i el cos escruix de dolor. Té els pits plens d’esgarrinxades i un morat molt estrany a l’abdomen. De cop rememora el viatge. La Gavatxa li va explicar que això passava, sobretot si trigaves massa a tornar. La sorra del rellotge del costat del jaç havia caigut, mostra que feia més de 8 hores que era fora. Es deixa guiar. Sap que si ho ha de recordar tot no pot tenir pressa, i després de l’orgia i els sàtirs comença a veure pedres tenyides de sang, i persones canibalitzades. “Ostres” murmura. Obre els ulls, ja que no suporta veure sang. Torna a fixar un ull a l’home que jeu al costat del Roure de la Visió. Els seus gestos repetitius i tensos denoten terror. Potser ell ha compartit el viatge? Algun cop ha passat. Se’n diu suggestió, i el client col·labora durant la sessió, però generalment és amb gent del bosc i no amb homes vestits de ciutat com aquest. “Potser és un Artista i pintarà l’escena” pensa somrient.
El següent client deu estar esperant, així que s’aixeca i es vesteix amb una túnica i el vestit vermell, però un lleu mareig la desequilibra un moment i es posa les mans al cap. L’home segueix sotmès a la seva tortura personal. “Armand, sisplau treu aquest senyor de la sala” xiuxiueja a una ombra humana estàtica. Mentrestant travessa la cortina i saluda com sempre el proper client. “Els esperits del bosc l’ha portat fins aquí, vostè sap què vol? Es Coneix a si mateix? Si és així ha vingut al lloc adequat…”
Buf! Què et sembla?
Bastant bé, tot i que jo preferia aquella història del cabell que no para de créixer.
Vaja, un altre dia serà.
Potser t'interessarà:
