El m?n de Verlau?sa
Tot comença en un món d'herba verda, cel blau i brisa refrescant. Un món on el terreny no és massa pla ni tampoc esquerp. Un lloc on no existeix el mar ni la neu i on els núvols, sempre blancs, deixen anar una pluja suau aquí i allà mentre van passant. Plou poc però pel que plou prou que plou.
Aquest món no té cap construcció de pedra ni de fusta ni de palla. Tampoc no cal, no hi ha cap llop. Els camins no existeixen ni les direccions, de fet ningú va enlloc perquè no hi ha un lloc on anar. Mirant a la dreta i a l'esquerra tot és al seu lloc, tot està en pau amb el seu entorn, no hi ha dolor. Tampoc hi ha algú. Respirar fort infla el pit d'aire i penetra dins els pulmons empapant el cos de la tranquil·litat que l'envolta.
Però el cor no resta apaivagat. Avisa al cap: Darrera aquest cel blau hi ha muralles, núvols foscos de tempesta i terra estèril. Fora d'aquest món tot és escandalosament injust, res és immutable ni estable. Tot violent, guerrejant.
El cap silencia els crits del cor afegint més verd, més blau i més brisa. Però li resta la tristesa que envaix l'espai. Aquella melancolia d'observar l'efímer, de voler-s'hi aferrar. Sap que tard o d'hora haurà de seguir els consells del cor, però no ara… deixeu-lo sol amb el seu verd, el seu blau i la brisa refrescant.
Potser t'interessarà:
- 3. Moonlight becomes you
- Hist?ries de les meves llibretes, versi? 4
- Una persona s'espera sobre el pont
