Països catalans o països valencians
Llegim sorpresos les opinions de blocaires valencians referent a la consulta popular d’Arenys de Munt i les seves conseqüències. Algunes d’aquestes opinions creuen que si els catalans volen independitzar-se que ho facin, però que no utilitzin els “Països Catalans” com a marc nacional, sinó que ho restringeixin a Catalunya. Aquest nouvalencianisme o neoblaverisme (depèn de qui te’l defineixi) veu la idea d’uns països catalans polítics una ingerència catalana als afers estrictament valencians.
És cert que sovint, des de Catalunya s’ha tractat el PV com el germà petit i s’ha jugat amb la idea dels Països Catalans des de l’infantilisme. També és veritat que des del País Valencià s’ha vist el Principat com el salvador (o dimoni) sense tenir en compte el context polític que estem immersos. Segur que si continuéssim per aquest camí podríem arribar a trobar molts greuges, que ens remuntarien molt enrere en el temps i no solucionarien res.
Els catalanistes d’una i altra banda del Sènia ens mirem però no ens veiem. El valencianisme s’ha passat anys esperant una onada redemptora des de Catalunya i des de Catalunya es creu que València pujarà al carro quan aconsegueixi desprendre’s de l’espanyolisme que el domina.
Però al País Valencià ha aparegut aquest nou corrent que s’anomenen valencianistes que intenta capgirar les coses. Aquest corrent creu que València ha de desprendre’s de la idea d’uns Països Catalans units i dedicar-se als afers estrictament valencians. Intenta d’aquesta manera agrupar els regionalistes blavers de tota la vida amb catalanistes desencantats. I sembla que aquesta nova estratègia ha fet calat a la direcció del Bloc, acostumada a ser l’eterna promesa de la política valenciana. Podríem escriure un llarg article sobre l’estratègia política del Bloc. Fins i tot des de Vilafestuc ens adonem que fan política de poca volada, del dia a dia i desaprofiten el seu potencial.
La primera pregunta que ens ve és: Què son els afers privatius valencians? L’economia des de sempre ha sigut interconnectada i la cultura, des dels coets als arrossos passant per la Història i la Llengua, és compartida per tots els països catalans. Així dons què és exclusiu? La política. O més ben dit, qui fa la política. Però precisament la política defineix com han de ser les infraestructures econòmiques, culturals i socials que ja hem dit que son compartides. Al País Valencià, com a Catalunya, només hi ha dos tipus de política: la que vol refermar el vincle entre dos països amb problemàtiques econòmiques, culturals i socials semblants; o la que els vol separar. La primera és la dels Països Catalans, la segona la d’Espanya centralista.
Dit això no significa que la política l’hagin de decidir des de Barcelona o Madrid. És el País Valencià qui ha de decidir què fer. És aquesta la idea darrera d’un cartell i no una ingerència catalana a la política valenciana. L’alternativa, un País Valencià nacional que no tingui en compte els vincles catalans, és un suïcidi col·lectiu.
Potser t'interessarà:
Suposo que no cal que t’ho digui, ja sabràs que estic totalment d’acord amb el que dius. Realment aquesta tercera via només és una via blava amb excuses per a que no els acusin de botiflers. Ja, ja sé que tot ho faran de bona fé i blablabla però s’hauria de recordar que el camí de l’infern està empedrat de bones intencions.
El que realment hem de fer els catalans del centre, nord i sud es començar a treure’ns la por de parlar sense embuts, perquè sembla que tinguem por dels atacs de les forces espanyolistes. A veure si d’una punyetera vegada fem allò de parlar clar i català i ens deixem de punyetes.
Sempre m’ha fet gràcia que només poden fer acte de realisme els que accepten els Països Catalans i renunciar als símbols propis. Però els que volen un País Valencià nacionalista no cal que siguin realistes ni acceptar la nació espanyola…
De fet gràcia no me’n fan. M’entristeixen…