L’últim home que parlava català

Valoració:

Autor: Carles Casajuana

Tapa Tova

ISBN-13: 9788497081948

Publicat per: Editorial Planeta

Data de publicació: 2009

COMPRAR

L’últim home que parlava català és un llibre que sorprèn. No només pel fet d’haver guanyat el premi Nadal – sovint adjudicat a llibres amb ganxo comercial- sinó per la seva estructura. Combina en molts moments tres entorns: Un escriptor en llengua castellana, un escriptor en llengua catalana i una novel·la sobre el darrer home que parlava català. En alguns moments de l’obra sembla que l’escriptor volia fer una novel·la com la dels protagonistes sobre el darrer parlant del català, però la dificultat que comporta posar a la pràctica la idea original el desvià fins a crear una història sobre la literatura moderna i l’encaix del català.

L’excusa és la interacció entre dos escriptors de parla catalana que han decidit escriure en dues llengües diferents. El protagonista és un novel·lista que viu en un pis atrotinat on un promotor immobiliari li fa assetjament. el seu antagonista aprofita que un dels pisos és buit per utilitzar-lo de despatx mentre escriu la seva novel·la. El creuament entre els escriptors produeix una guerra entre punts de vista. Els dos escriptors, al llarg de la novel·la s’enfronten un a l’altre no només per la llengua, sinó per la vida sentimental o econòmica. Així, al final cada autor representa no sols una tria lingüística, sinó també dos estils de vida oposats.

Un dels dos protagonistes és dinàmic, descarats fins arribar a la impertinència o directament un aprofitat. Treballa de nit de guàrdia jurat per poder dedicar el dia a escriure. Sempre va amb presses i té una idea clara d’on vol arribar però no de com fer-ho. El segon és pausat, vergonyós i obtús. Aquest va renunciar a una feina còmode com a funcionari per escriure, i des d’aleshores estira els diners per dedicar-se en exclusiva a la seva novel·la. Sempre busca l’adjectiu concret, la paraula justa, però no sap on arribarà quan s’hi posa i la seva literatura deambula a la recerca d’un final que s’allarga.

Els dos protagonistes formen un duo antagonista. Es respecten mutuament i s’admiren, fins i tot comparteixen el seu amor per la literatura, però xoquen en temes lingüístics. Els arguments d’ambdós costats són coneguts per la minoria inquieta del país i no introdueixen noves dades: llibertat personal per sobre dels drets col·lectius, poder econòmic del món editorial català i castellà o fins i tot nivell literari d’una i altra literatura, etc. etc.

Les discussions generalment s’estanquen sense solució fins arribar al punt de trencaments sobtats. No crec que l’autor volgués posar sobre la taula quines son les virtuts o defectes del model lingüístic català actual, i això es veu en la falta d’anàlisi d’uns arguments o d’altres. L’autor prefereix descriure el conflicte que analitzar-ne la situació. De fet s’observa clarament la lluita en dos nivells completament diferenciats. Les idees d’uns i altres acaben sumant pomes i peres, per no arribar enlloc. L’autor visualitza el partit de tennis que representa una discussió al voltant de la llengua. Tu dius això, però jo penso allò, en canvi tu em respons amb allò altre; i així fins a l’extenuació d’una de les parts.

Al final, ja ho he dit, s’estronca i potser és on més falla la novel·la. Acceptat que cap dels dos personatges farà prevaldre les seves idees per sobre de l’altre la història s’encalla en la lluita per l’assetjament immobiliari, que ha de representar la lluita de totes les literatures davant del poder econòmic. Però tampoc en surt res i es queda a l’aire. Aquesta lluita de poders emmascara les preguntes sobre la llengua i literatura que t’ha anat plantejant al llarg de la novel·la i potser l’aigualeix. Però una novel·la entretinguda interessant al final.

Potser t'interessarà:

1. El nostre heroi, Josep Pla