Els nous festucans

La situació lleugerament aïllada de Vilafestuc ha provocat que al llarg dels anys hi hagi hagut poques onades immigratòries. Les primeres onada d’immigrants de Vilafestuc provenien de Barcelona. Estem parlant del segle XIX, quan els burgesos de la metròpolis s’endinsaren país endins per muntar-hi colònies. Aquests immigrants s’establiren a nuclis separats i la majoria ja havia marxat quan el ferrocarril quedà abandonat. Els pocs que quedaren es barrejaren ràpidament amb les nadius i avui ja no pots diferenciar-los. La majoria de cases de la Colònia Festuc tenen el nom d’aquesta època: els Ciutat, els Gironí, els Llimoner, etc.

Des d’aleshores havíem viscut amb pocs visitants. Com a màxim algun venedor de la plana llimonera, que s’allarga just passat el Congost d’Hanníbal. Aquests visitants son fàcilment identificables perquè fan pudor de llimona, pelen els festucs secs i els seus nens no tenen la pell verda. Al llarg del anys els llimonins s’han casat amb festucanes i els festucans amb llimonines. Sempre he pensat que aquests intercanvis eren necessaris per trencar l’endogàmia.

A mitjans anys trenta del segle XX un escamot de milicians anarquistes vingué al poble. Arribaren amb discursos d’un món sense amos i de ser els propis senyors, però davant de la impossibilitat d’alliberar ningú de res perquè no hi havia res de què ser alliberats marxaren a la recerca de capellans per martiritzar. Darrera seu vingueren els comunistes que deien el mateix i es comportaven com els amos. Aquests es quedaren a la vall vora de tres anys, fins que foren expulsats per un grup de falangistes que anomenaven «pistatxos» als festucs i volien que la vall fos la «valle de los pistatxos». No cal dir que un dia desaparegueren de la vila i mai més se n’ha sabut res. Un temps les autoritats de la ciutat els buscaren i feren batudes per localitzar-los però ningú en sabia res i aviat s’oblidà.

Des d’aleshores podem contar els immigrants de Vilafestuc amb els dits de la mà. Els anys cinquanta del segle XX vingué la família dels andalusos: els Pigtaixo, com els anomenem. Bona gent, que aprengueren ràpidament els costums locals i que fundaren el primer bar del poble: Cal Nando. Als anys seixanta aparegué la Francesa, que diuen que fugia d’una revolució del seu país. Fou la primera dona de la vall que fumava i vestia pantalons. Durant molt de temps fou la més odiada per les festucanes i la més admirada pels festucans però ara es passeja sovint amb l’Àvia Angelina i quan se li pregunta perquè marxà del seu país respon: «Ai petit, ja ni me’n gecordu».

Aquests darrers temps, però, la immigració s’ha accelerat. Els últims en arribar son dues famílies de lluny. Molt lluny diuen ells, de més enllà de Guardamar, que és molt lluny ja. Viuen a cal flequer vell i que des d’aleshores és ca’ls Fustac, que és com ells diuen festuc. Sempre hi ha hagut temor, respecte i curiositat per la gent de fora, però el que sempre ha sorprès més als festucans dels forans és que els nens no neixin de color verd.

3 Comments

Comentaris no permesos.