El mal de Llibrània (Vuf-016)

Si avui explico aquella història és perquè han passat molts anys i estic cansat de témer. Encara ara algunes nits veig com la lluna dibuixa la seva ombra al carrer. Encara ara em poso a suar com sento el crit del mussol nocturn. Però ara que la mort se m’acosta veig tots els esdeveniments i  no els comprenc. Potser és per això que els explico aquí, per comprendre’ls o perquè algú ho faci quan jo falti.

En aquella època jo feia d’ajudant d’enquadernador de llibres.  Els meus pares m’havien canviat a canvi de la promesa d’una vida millor i tot i fer una feina feixuga com a mula del meu mestre no em podia queixar.  El meu mestre era un home entregat: meticulós, sever i tranquil a parts iguals. Mai no deia una paraula de més ni tampoc una paraula de menys. Vaig estimar-lo i sé que d’alguna manera ell també m’estimava. Solíem fer algunes visites als pobles al voltant del nostre a la recerca de llibres per enquadernar o documents per restaurar. El meu mestre ja era gran i volia mostrar-me totes les biblioteques de la contrada abans que els seus peus no l’acompanyessin.  Durant les excursions m’explicaves les històries de cada una de les contrades que visitàvem. De bracet a ell vaig començar els meus passos a l’ofici que duc avui en dia, el de relatador.

Però aquella vall… la maleïda vall…

Havíem rebut un encàrrec sorprenent de la vall de Llibrània. El meu mestre només d’oir el nom de la vall em feu empaquetar l’equipatge i l’endemà sortíem de casa. M’explicà que el Baró era un personatge peculiar. La llegenda deia que la seva família acumulava una gran biblioteca des de feia generacions, però la mantenia amagada dels ulls dels profans. “Diuen que té alguns pergamins originals de la biblioteca d’Alexandria. És la biblioteca més impressionant de tots els temps”. El camí fins a Llibrània fou llarg i costerut. Llibrània és una de tantes valls muntanyoses i esquerpes que poblen el nostre país. Té un castell domina, mig protector i mig amenaçador, un poble minúscul i uns habitants enfonsats a la misèria. La diferència era entre la gent. Eren gent esporuguida que no somiaven, no parlaven ni jugaven. A l’hostal del poble

El Baró ens esperava a la porta del castell. Era un home amb unes espatlles grosses i un bigoti gegant. Vestia llargues túniques imitant la moda arabesca que s’havia portat anys enrere. Després de les presentacions ens encaminà a les habitacions i deixà per l’endemà el motiu de la nostra visita. Però el meu mestre no podia esperar, un neguit mai vist l’obsedia.  Les mans li tremolaven i quequejava quan parlava amb el Baró. Ell seria el primer en veure la gran biblioteca del baró, ell podria tocar aquells pergamins i papers amb les mans. El Baró ho entengué i, complagut, discutí breument les minúcies de l’encàrrec amb el mestre. Obviament no podia deixar que ningú més que el meu mestre penetrés la puresa de la seva biblioteca, així que a mi no se’m permetria entrar-hi. A més, per manca d’allotjament apropiat, jo era rel·legat a dormir a l’hostal.

L’hostal era a l’entrada del poble per la carretera. El poble consistia en una vintena de cases al voltant d’una esglesiola, amb un un petit mercat i una plaça major, pel que vaig haver de desfer el meu camí per arribar-hi. Esperava trobar-me una mica de vida a l’hostal. A tots els viatges que havíem fet l’hostal era el lloc d’encontre nocturn on les rondalles més inversemblants prenien la forma d’anècdotes. El meu mestre em deia que la meitat no eren veritat i la resta eren mentida, però que desprenien un aire que les feia necessàries. I si les històries dequeien algú treia un llaüt i començava la cantera. Però a L’hostal de Llibrània ningú contava històries ni cantava. Tots jeien asseguts davant la gerra de cervesa i miraven el foc com crepitava. Vaig intentar xerrar amb la madrona que servia la cervesa. Era una dona amb corbes molt pronunciades anomenada Rosa, com totes les hostaleres. Però aquesta no tenia l’amabilitat de les altres, era esquerpa i apagada. Vaig associar-ho a l’hora del dia i a la malfiança tradicional de la muntanya i vaig anar a dormir.

Els dies següents vaig tenir-los lliures. El meu mestre em relatà que mai havia vist res tant impressionant com aquella biblioteca, les lleixes de la qual s’enlairaven amunt i amunt en una cavitat infinita. La feina, en principi no era gaire difícil, relligar un conjunt de textos dels seus avantpassats, però abans de començar a treballar volia avaluar-ne l’estat i per tant no em necessitava. Vaig aprofitar per conèixer el poble. Vist que l’Hostal havia sigut un lloc més apagat del normal vaig provar amb el mercat. Els mercats de tots els pobles son coneguts per la seva vida: les dones s’expliquen les xafarderies, algun joglar extraviat fa malabarismes amb un gos i els firaires criden els preus. Res d’això es complia a Llibrània. Les dones passejaven silencioses parada a parada i els firaries en prou feines xiuxiuejaven. Evidentment, no hi havia cap joglar a la vista. Alguna cosa no funcionava a Llibrània.

Feia exactament deu dies que havíem arriba al poble quan vaig topar-me amb el Mal de Llibrània. En Josep, un dels homes més forts de Llibrània s’havia quedat sense memòria. Deambulava bavejant i mig nu pel carrer proferint crits d’ultratomba. L’home havia lluitat a l’última guerra contra el francès i  durant uns anys s’havia dedicat al bandolerisme. Era dels pocs homes que gosava alçar la veu per parlar i tenia força ascendència al poble. Això provocà un daltabaix al poble. Si fins aleshores havien sigut reservats, es convertiren en muts. Durant els següents dos dies no vaig sentir ni una ovella. Al cap de dos dies una conversa agafada al vol em va posar alerta: “fins quan durarà? i ara que té aquell mestre enquad… ” “xxxt! Calla! vols patir el mal tu també?”. No vaig saber qui ho havia dit, però la paraula mestre la tenia gravada.

Mentrestant el meu mestre, aliè al rebombori del poble, patia una metamorfosi indescriptible. L’home havia emblanquit fins a semblar un espectre i li havien sortit unes ulleres negres sota els ulls que li tapaven la mirada, cada volta més ennuvolada. Menjava poc, molt poc i quan parlava perdia el fil de les seves històries. Vaig creure que era l’edat i vaig proposar-li que reposés un temps o que em deixés ajudar-lo. Em respongué que no: “És la tasca de la centenars de vides i jo…” i tornà als seus silencis.

Jo no les tenia totes i vaig afilar els meus sentits. És així quan un dia que s’havia fet fosc vaig veure com la seva silueta es marcava a la lluna. Era un mussol, però de dimensions gegants, i venia darrera meu. M’agafà por. Una por com mai n’he tingut a la vida, l’estomac pujà més amunt de la gola i els peus em defallien tremolosos, però vaig començar a córrer i sense alè vaig entrar a l’hostal on s’havia reunit tot el poble. “He vist…” i per la cara que feien sabien què havia vist. Ràpidament tancaren tots els porticons i atiaren el foc i s’hi reuniren tots al seu volant. Tot seguit Les dones es posaren a cantar una cançó que pujava i baixava de to en una llengua desconeguda, era una cançó trista i molt bella que durà tota la nit. Ningú més parlar en tota la vetlla, només podíem sentir aquella cançó i veure els ulls espantats dels altres. Quan arribà l’alba les veus callaren fatigades però s’oí un crit a a la plaça. Sortírem tots corrent de l’hostal, empesos per una força desconeguda. Ja a fora veiérem com na Magalí, la gavatxa, sortia xisclant de casa seva amb la roba esparracada i entrebancant-se amb la seva pròpia cama. No recordaria mai més res. L’havia agafat el Mal de Llibrània.