Olor de Violetes de Josep Campmajó

Valoració:

Autor: Josep Campmajó
Rústica sense solapes
ISBN-13:9788493718367
Publicat per:Amsterdam Llibres
Data de publicació: 2010

COMPRAR PRÉSTEC FOTOS PRESENTACIÓ Llibreria 22

A Vilafestuc desconfiem dels premis, sobretot d’aquells que tenen ressò als telenotícies i diaris. Sovint, massa sovint, es premia a novel·les poc arriscades però amb ganxo comercial. Però quan una novel·la ve avalada pel Premi Just Casero, son figues d’un altre paner.

Olor de Violetes és una història difícil. S’inicia amb un grup de pescadors que troben el cadàver d’una dona al mar que ens porta per camins de la ment, però la novel·la canvia ràpidament de to i penetra a la ment enterbolida d’un intern d’un hospital mental. El pacient va desgranant els seus temors, les seves pors i les raons que l’han portat a recloure’s en un lloc com aquell a través d’un monòleg laberíntic pels camins de la seva imaginació. Pel mig, s’intercalen petits retalls de la vida d’una dona i haikus d’una llibreta roja que al final s’entrecreuaran amb el pacient.

El to del llibre és un dels seus punts forts. L’ús de la primera persona provoca una sensació de claustrofòbia i de secrets interns que et fan real el personatge. El lector arriba a creure’s part de la imaginació del malalt, i per tant part de la història. També m’ha agradat força la titulació dels capítols. Sovint aquests només s’identifiquen numèricament, però aquí formen part de la història ells mateixos. Gràcies a això i els capítols curts (de dues o tres pàgines) el llibre manté un ritme trepidant sense oblidar la profunditat de cada un d’ells. Es veu que és un llibre treballat i que se li ha passat el ribot on calia.

Molt recomanable, sobretot pels amants de les històries poètiques i d’aquells que els agrada que l’autor de llibre jugui amb ells.

3 Comments

  1. Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris. Són un dels millors "premis" que podria esperar. M'he permès enllaçar el vostre comentari a diferents llocs.

    Una abraçada molt i molt forta.

    PD: Algún dia m'agradaria que "ens veiessim les cares".

  2. Pingback: Vilafestuc » Blog Archive » Bedlam, darrera les hores càlides a Vilafestuc

Comments are closed.