El geni del sitrell. L’alquimista, el cabalista i el cavaller. (vuf-017)

Com tots els genis vaig ser creat per un alquimista. La composició exacte del meu cos és un dels tres secret de l’univers que m’és ocult. L’alquimista havia après el seu art a l’Al-Andalús, quan visità el califat Omeia, i fascinat per la ciència de la transmutació, es convertí en un dels alquimistes més reputats d’Alger. Jo era el seu tercer geni. El primer l’havia creat com a regal pel xeic de Tunísia. Diuen que que sabia recitar tots els poemes del món que s’han escrit i que s’escriuran. El xeic en quedà tant satisfet que oferí els serveis de l’alquimista al Sultà de Damasc. Així nasqué el segon geni, el més poderós i temible. El seu crit movia les voluntats de les persones i mentre els sultans conservaren el geni, ningú s’atreví a enfrontar-s’hi.

A mi em creà en secret, per ell. El seu objectiu fou que jo li proporcionés el coneixement per fabricar la pedra filosofal, però vaig néixer fracassat. El meu cos no tenia prou consistència per prendre una forma física i la meva consciència no era capaç de concentrar-se en un punt concret. L’alquimista m’abandonà en un desert on m’hauria expandit fins a fondre’m amb l’univers si no hagués sigut pel cabalista. Aparegué quan ja havia perdut tota esperança. Prengué el meu cos i el lligà en aquest món amb una paraula, que des d’aleshores tinc escrita al fons del meu cor. L’origen de la paraula i el seu significat són el segon misteri que no em serà revelat. Però el cabalista no només em retornà la vida. Al seu costat vaig aprendre a valdre’m per mi mateix i a utilitzar els meus dons. Durant trenta anys el vaig servir a l’ombra i li vaig concedir poders que cap altre home ha tingut mai. Però un dia finí, i em vaig tornar a quedar sol.

Aleshores vaig descontrolar-me. Vaig terroritzar pobles sencers, vaig crear hordes de soldats que ho arrasaven tot al seu pas i vaig provocar tempestes de sorra que malbarataven els conreus. Tot per comprovar fins on era capaç d’arribar, només per descobrir quins eren els límits del meu poder. Tot acabà quan vaig conèixer el cavaller. El vaig veure acostar-se’m de lluny i no li vaig fer ni cas. Vestia una armadura abonyegada, sense casc i amb una espasa escantonada. El portava un cavall vell, que arrossegava els seus passos cansats i que em mirava atemorit. D’altres ho havien intentat abans que ell, i cap havia aconseguit fer-me una rascada. Encara conservava, al fons del castell, trofeus dels meus enemics, d’altres cavallers, monjos, imams i reis que una vegada havien volgut ser herois. El cavaller, per mi, era un més d’entre milers. La lluita fou mortal. Durant set dies i set nits vaig desfermar les meves forces per vèncer-lo, però fou endebades. El meu foc era més fort que la seva armadura, la meva veu més esgarrifosa que el seu coratge, però el cavaller tenia un as a la màniga, el coneixement per empresonar els genis, el tercer secret que no podré desvetllar.

Ja fa més de mil anys que visc tancat. He passat per llànties, àmfores i baguls. He sigut l’esclau d’emperadors, dictadors i megalòmans, per acabar aquí, al sitrell de casa teva. Només seré lliure quan algú, sense demanar-me res a canvi, m’ofereixi el perdó. Així doncs, m’alliberes del meu mal mil·lenari, o vols un desig?

3 Comments

Comments are closed.